Opinió

El Verdaguer d'Arbó (1952)

Aquella gosadia biogràfica va suposar per a Arbó viure algunes penalitats, puix
el seu nom va circular, en privat i en públic, com el d'un “exagerat” i, el que
és pitjor, gairebé com el d'un “mentider”

Resulta que aquests dies fa sei­xanta anys (1952) va aparèixer un gran lli­bre biogràfic: el que el novel·lista Sebastià Juan Arbó (La Ràpita, 1902-Bar­ce­lona, 1984) va dedi­car al sacer­dot i poeta de Fol­gue­ro­les, amb el títol –prou explo­siu, però ben real– de La vida tràgica de mossèn Jacint Ver­da­guer. Aque­lla pri­mera edició –en català i que oca­sionà un mulla­der crític con­si­de­ra­ble entre el per­so­nal lite­rari– va publi­car-la el malau­rat edi­tor de Selecta, Josep M. Cru­zet, dins la Col·lecció Biogràfica Cata­lana, d'edi­to­rial Aedos.

Sem­pre deu ser bo tor­nar a par­lar de Ver­da­guer (Fol­gue­ro­les, 1845-Bar­ce­lona, 1902). La bio­gra­fia arbo­ni­ana –de gai­rebé 700 pàgines– s'ho ben mereix, ara que fa deu anys edi­to­rial Pla­neta (en què l'autor havia tre­ba­llat d'asses­sor lite­rari) recu­perà en català la versió espa­nyola que publicà el 1970, amb tra­ducció del català, ni més ni menys, de Joan Fus­ter. Lle­gint-la, amb tota la devoció que mereix el cas Ver­da­guer (i par­lant d'ell deu ser més apro­piat que mai el terme devoció), hom comprèn que Isa­bel-Clara Simó (que ja novel·là el cas en la seva obra El mossèn), escrivís tex­tu­al­ment: “No he tro­bat cap bio­gra­fia que arribi a l'alçada de la d'Arbó. Acon­se­gueix posar-se a la pell del per­so­natge, donar-li vida.”

I no serà perquè, des de la seva mort i fins ara mateix no s'hagi escrit sobre Ver­da­guer, des de tots els punts de vista, ana­lit­zant-ne vida i obra. Abans de la guerra tenim, entre d'altres, els volums de Valeri Serra i Boldú i del pare Miquel d'Esplu­gues, a més d'innom­bra­bles arti­cles, tre­balls crítics i pròlegs a les diver­ses edi­ci­ons de les seves obres com­ple­tes (1905, 1914 i 1928) per part de la plana major literària d'aquell temps, a les dar­re­ries del qual sem­blava encara res­so­nar la polèmica entre moder­nisme i nou­cen­tisme de prin­ci­pis de segle, que per for­tuna (només li hau­ria fal­tat això) mossèn Cinto ja no va viure.

Després del dal­ta­baix civil del 1936-39 –unes llui­tes de classe, soci­als i naci­o­nals entre el con­junt penin­su­lar que el mateix Ver­da­guer ja sem­blava pre­fi­gu­rar en els seus dar­rers anys–, el forn col·lec­tiu no estava per ser massa reme­nat, però apro­xi­mant-se el cen­te­nari del nai­xe­ment del poeta, el 1945, el seu futur biògraf com­plet, Arbó (que, des de 1927, ja s'havia ins­tal·lat a Bar­ce­lona, tri­om­fant amb les seves pri­me­res novel·les, com ara L'inútil com­bat, de 1931, i Ter­res de l'Ebre, de 1932), va veure que era arri­bat el moment de “dir sem­pre, i en tot, la veri­tat, amb el ferm propòsit de no ama­gar res”.

Aque­lla gosa­dia biogràfica –quan sortí el lli­bre el 1952, cin­quanta anys després de la mort de mossèn Cinto– va supo­sar per a Arbó viure algu­nes pena­li­tats, puix el seu nom –que ja tenia un pres­tigi ben meres­cut com a reno­va­dor amb tons exis­ten­ci­a­lis­tes de la novel·lística cata­lana– va cir­cu­lar, en pri­vat i en públic, com el d'un “exa­ge­rat” i, el que és pit­jor, gai­rebé com el d'un “men­ti­der”. Gai­rebé tots hi digue­ren la seva –repro­duint també els dos bàndols que a finals del segle XIX encai­xo­na­ren, per apro­piar-se-la, la figura ina­bas­ta­ble i trans­ver­sal de mossèn Cinto– i, així, en plena i dramàtica post­guerra, el fran­quisme tri­om­fant con­tem­plava com el cata­la­nisme sub­ter­rani (lla­vors molt mar­cat per la cul­tura eclesiàstica) con­ti­nu­ava tirant-se els plats pel cap, com en els pit­jors temps de la Guerra Civil, quan, en comp­tes de plats, s'enge­ga­ven trets.

Ara tot això queda, en efecte, molt llunyà en el temps, però pot­ser no tant com sem­bla en els espe­rits. Altra­ment, no s'entén per què, ara fa deu anys, no va aparèixer cap cita de la magna obra d'Arbó en l'apar­tat ano­me­nat “Flo­ri­legi crític” sobre Ver­da­guer, publi­cat per la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya dins el com­plet catàleg Ver­da­guer, un geni poètic, edi­tat arran de l'expo­sició com­me­mo­ra­tiva del cen­te­nari de la seva mort (1902-2002).

Però a Sant Car­les de la Ràpita, la seva terra natal, conei­xen molt bé i s'esti­men l'Arbó, que sem­pre va viure, quan arri­bava de Bar­ce­lona, exta­siat davant dels arros­sars, les lla­cu­nes i els fla­mencs. A prin­ci­pis de setem­bre, l'Ajun­ta­ment i alguns acti­vis­tes cul­tu­rals del poble volen recor­dar la gene­ració rapi­tenca dels anys 30 a què va pertànyer Arbó (amb l'eco­no­mista Lluc Bel­tran, el tra­duc­tor Gar­cia Anguera, el folk­lo­rista Lluís de Montsià, el doc­tor Pau Car­tanyà i la mes­tra Lolita Mas­sot).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.