Debats petits?

No vull entrar a opi­nar gaire sobre el nom: només apunto que, en efecte i com s'ha acla­rit, totes i cadas­cuna de les lle­tres del MNAC són com­ple­ta­ment irre­nun­ci­a­bles. Si és així, i el pro­blema és de comu­ni­cació o de caco­fo­nia, una pos­si­ble solució seria no renun­ciar a cap de les lle­tres però col·locar-les com a subtítol. D'aquesta manera es podria tro­bar un nom menys con­di­ci­o­nat i menys ofi­ci­a­lista, si és que es troba, i si no es troba o no hi ha prou con­sens doncs con­cen­trar-nos en el con­tin­gut. Fins aquí el que jo havia de dir sobre el nom de la cosa.

El debat sobre el MNAC és una bona metàfora del que som: un poble pro­fun­da­ment autocrític, analític fins a les últi­mes con­seqüències sobre la nos­tra iden­ti­tat. Tota la mun­ta­nya de Montjuïc és en si mateixa una fabu­losa con­cen­tració de símbols: des de les eri­gi­des i ender­ro­ca­des (i tor­na­des a eri­gir) colum­nes de Puig i Cada­falch, fins a l'arqui­tec­tura efímera del Palau Naci­o­nal (pen­sada per només una Expo), el cemen­tiri (Prat de la Riba, Cambó, Macià, Com­panys, Albéniz, Victòria dels Àngels, Car­ner, Casas, Gui­merà, Miró, Mom­pou, Rusiñol, Sagarra, Ver­da­guer, el Fos­sar de la Pedrera...), l'ane­lla olímpica, el cas­tell, les mas­mor­res, la ban­dera (també arri­ada i de nou enar­bo­rada), els canons, les estàtues eqüestres reti­ra­des, el Poble Espa­nyol, etcètera. La mun­ta­nya és tot un veri­ta­ble Museu d'Art i d'Història, un aplec extra­or­di­nari de sim­bo­lo­gia i de memo­rialística. Per això aquesta mena de debats no són mai frívols ni petits ni esti­vals: la mida més gran o més petita d'una N o d'una C (o d'una B?) en un logo­tip no és mai una decisió de sim­ple dis­seny.

No sé si estic d'acord amb en Cuyàs sobre la neces­si­tat d'un canvi d'ubi­cació: encara queda molt de camp per córrer en el ves­sant comu­ni­ca­tiu. “L'eix cen­tral del con­tin­gut ha de ser Cata­lu­nya o l'Art?”, es deu pre­gun­tar Pepe Serra. Crec que va ser el pre­si­dent Pujol qui va dir que Cata­lu­nya (grosso modo) és una suma de l'època medi­e­val, la indus­tri­a­lit­zació i el moder­nisme. Ens expli­quen per si sols, i sim­pli­fi­cant molt, els murals romànics i els capi­tells gòtics sumats als qua­dres i escul­tu­res i edi­fi­cis moder­nis­tes (i encara cal­dria afe­gir-hi les avant­guar­des). També cari­ca­tu­rit­zant, pen­sant en pura imatge, el Prado és inde­fec­ti­ble­ment bar­roc (i per cert, sense sigles ni acrònims: sim­ple­ment un prat que hi havia per allà). Això és segu­ra­ment perquè l'època dau­rada d'Espa­nya és la de Velázquez i la de Goya i la de Cer­van­tes, men­tre que la nos­tra passa direc­ta­ment de Llull o March a Ver­da­guer o Gaudí. Però el romànic i el gòtic no s'expli­quen gaire (quasi mai) a través de noms pro­pis o per auto­ria. Segu­ra­ment el moder­nisme, popu­lar com és, sigui la millor via per intro­duir el gran públic tant a l'art medi­e­val (en què tant es va basar) com a l'art figu­ra­tiu, a Picasso i fins i tot al sur­re­a­lisme. Sí, segu­ra­ment en el moder­nisme hi podem tro­bar, si es fa bé, un resum intro­duc­tori de tot el que hem estat.

Una­muno deia que als cata­lans ens perd l'estètica, però l'estètica i els símbols són sem­pre d'una colos­sal importància. No és el mateix un lema d'una mani­fes­tació que un altre, i no és el mateix amb pre­si­dent que sense. Cada gest, cada imatge, cada pro­to­col, té càrrega d'alt vol­tatge. Ben­vin­guts tots els debats sobre lemes i sigles, però no són debats menors, ni només temes de marca: “qui ets?” és una forma quasi exacta de pre­gun­tar “com et dius?”. Diem molt que el nom no fa la cosa, però després cri­dem que tenim un nom i el sap tot­hom.