Ostres quin estiu!

És un fet que hi ha encara un per­cen­tatge impor­tant de per­so­nes a qui la crisi no ha afec­tat i famílies que, de moment, sols tècni­ca­ment, són menys riques. Les cotit­za­ci­ons de les acci­ons de les empre­ses de tota mena han bai­xat con­si­de­ra­ble­ment i el món capi­ta­lista se sent tocat. Així i tot, mol­tes han abo­nat ren­di­ments, amb efec­tiu o paper propi; altres no han pogut i resis­tei­xen, i mol­tes —massa— han ces­sat.

Les empre­ses més cas­ti­ga­des són les fami­li­ars, les mit­ja­nes i peti­tes i totes aque­lles els ren­di­ments de les quals venien asse­nya­lats per bico­ques de con­trac­tes de favor de cen­tres ofi­ci­als, d'ajun­ta­ments impor­tants; con­ces­sionàries de pro­duc­tes de pri­mera neces­si­tat, impor­tats, els quals sub­mi­nis­tren a raó de favor per comanda. Es pot sen­tir en des­pat­xos entre­o­berts: “He par­lat amb fàbrica i te'n faran vint tones. Hi ha recàrrec. Ho entens, veri­tat?” L'inter­lo­cu­tor ho entén aguan­tant la res­pi­ració. Sap que el car­den i ha de donar les gràcies! Franco no s'emportà del tot la mar­tin­gala: en res­ten molts cul­tius!

Sem­blava que, amb la fos­cor de l'horitzó, aquest estiu tot­hom res­ta­ria a peu de pro­blema. Sols han que­dat de guàrdia mitja dot­zena de polítics i els segun­dos que ras­tre­gen per situar-se. Les dades que donen són catastròfiques. Però, què saben ells del que pas­sarà? Sols l'inde­pen­den­tisme vibra amb inten­si­tat, amb l'adhesió dels veïns de mes­tral i tra­mun­tana, amb els quals juguen a esbor­rar fron­te­res. A París diuen: “Dei­xeu-los jugar! És maco!” I a Madrid, el minis­tre de torn fa: “Són per­sis­tents amb la col·locació de rètols ‘Cata­lu­nya-Europa' a les entra­des fron­te­re­res de la Vall d'Aran a Alca­nar i de la Seu d'Urgell a Port Bou.” Els freds refre­da­ran les idees. Si tots els embo­lics fos­sin como aquest! Li fa a la secre: “Mari­pili, reserva mesa para cua­tro en La Trai­nera, a las tres.” El marisc ajuda molt i l'esposa i els cunyats ho agrai­ran. Pensa en el pres­su­post i diu a la Pili: “¿Vamos pasa­dos de cuenta de res­tau­rante?” És clar que hi van, però s'ha de dinar.

Ens plan­ta­rem a mig setem­bre i tant d'alar­misme pen­sant en un crac hote­ler s'haurà aca­bat amb un des­cens de carta i vins de solada, i una puja de menú, cer­ve­ses i coles. Poca cosa més. Els pro­ce­di­ments judi­ci­als per esta­fes, fraus i trans­gres­si­ons de les lleis per elu­dir impos­tos han alen­tit i els infrac­tors han tin­gut una treva de dos mesos per apedaçar-ho. L'hivern serà dur i hi haurà repar­ti­ment de cas­ta­nyes. Si havent-hi crèdit i diners és difícil admi­nis­trar una família, un negoci, una indústria, una ciu­tat o un país, què serà fer-ho sense ni l'un ni els altres? Serà molt impor­tant ade­quar la vida a les noves cir­cumstàncies: la inconsciència dels 1950/2005 no tor­narà! En canvi, ho farà l'arròs a la cas­sola, la pota i tripa, el suquet de verat, la sopa de pa amb un ou reme­nat i la sar­dina esca­bet­xada, injus­ta­ment obli­dats. Tot i que els cata­lans n'estem farts, resis­ti­rem!