Responsabilitats

El reei­xi­ment dels qui s'opo­sen al debat sobre l'exigència de res­pon­sa­bi­li­tats per la par­ti­cu­lar crisi finan­cera i econòmica espa­nyola –la de Cata­lu­nya inclosa– és gai­rebé total. Al fons de tot, que­den les que­re­lles pen­dents en via judi­cial con­tra antics ges­tors de Bankia, i poca cosa més. Por­tar a judici l'exigència de res­pon­sa­bi­li­tats és una forma legítima de defensa con­tra l'estafa i, a més, té un valor alliçona­dor de caràcter gene­ral. Però per la len­ti­tud de la justícia que­darà endar­re­rit i esmorteït l'efecte soci­al­ment salutífer de l'even­tual atri­bució penal de res­pon­sa­bi­li­tats.

El debat sobre les res­pon­sa­bi­li­tats hau­ria d'haver estat polític, en seu par­la­mentària, en fòrums públics, obert a la soci­e­tat. L'immens poder mediàtic i d'influència de l'ample cer­cle de res­pon­sa­bles ha blo­que­jat fàcil­ment aqueix debat. Sem­bla com si tot el que ha pas­sat i les seves dramàtiques con­seqüències actu­als fos cosa de l'atzar.

Un deute exte­rior net, públic i sobre­tot pri­vat (d'enti­tats finan­ce­res, d'empre­ses i de famílies), de més d'un bilió d'euros; la des­a­pa­rició dels bene­fi­cis mul­ti­mi­li­o­na­ris de les bom­bo­lles immo­biliària i bancària; on paren els grans bene­fi­ci­a­ris del diner fàcil; i per què han de pagar el que s'ano­mena crisi, quan pròpia­ment és una colos­sal estafa, mili­ons de per­so­nes que per­den la feina, els escap­cen el sou, els segres­ten els estal­vis, els reta­llen la sani­tat i l'edu­cació públi­ques, els neguen pres­ta­ci­ons soci­als vitals... Tot això no és cap fotesa ni el silenci obscè és la res­posta que merei­xen les vícti­mes.

Diuen que no és el moment de treure els dra­pets al sol, que ficar-nos en tal debat aug­men­ta­ria la des­con­fiança dels mer­cats i que el que real­ment importa és sor­tir de la crisi. Pel gust dels res­pon­sa­bles mai no serà el moment d'esbri­nar res­pon­sa­bi­li­tats. Fiar-ho tot a la con­fiança dels mer­cats és una nici­esa; els mer­cats es mouen pel sol cri­teri del bene­fici màxim imme­diat i tant se'ls en fa que s'exi­gei­xin res­pon­sa­bi­li­tats a nivell local, men­tre no es toqui la des­re­gu­lació actual. Farem una sor­tida en fals de la crisi, si no ana­lit­zem impar­ci­al­ment el que ha pas­sat a fi de no repro­duir el mateix model d'irres­pon­sa­bi­li­tats que ens ha por­tat on som.

A tall de mos­tra, es pot apun­tar una pri­mera llista de pre­sump­tes res­pon­sa­bles, cadas­cun amb la seva part de culpa en l'auto­ria o la com­pli­ci­tat: els polítics que no sabe­ren vet­llar per l'interès gene­ral i, en par­ti­cu­lar, aquells que s'apro­fi­ta­ren per­so­nal­ment de la situ­ació; les ins­ti­tu­ci­ons regu­la­do­res com el Banc d'Espa­nya que per­me­te­ren la monu­men­tal bom­bo­lla cre­ditícia; els ban­quers des­con­tro­lats i incom­pe­tents que arruïnaren les enti­tats que diri­gien i arros­se­ga­ren en la dis­bauxa del crèdit pròdig empre­ses i famílies; pro­mo­tors immo­bi­li­a­ris, cons­truc­tors, agències de gestió immo­biliària, eco­no­mis­tes, arqui­tec­tes, juris­tes..., tot aquell món que bufava la bom­bo­lla i s'hi enri­quia; les auto­ri­tats morals –la jerar­quia eclesiàstica– i veus res­pec­ta­bles –els intel·lec­tu­als– que no varen qüesti­o­nar el model en voga... Però la tra­moia no s'hau­ria aguan­tat sense l'ajuda de dos fac­tors cul­tu­rals: una ano­mia moral que gan­grena una part impor­tant del cos social i una estesa com­pli­ci­tat social. Gent tre­ba­lla­dora s'endeu­tava amb un segon pis per par­ti­ci­par de les engru­nes del pastís immo­bi­li­ari.

Sin­gu­la­ri­tat posi­tiva de Cata­lu­nya? Sí, tot i ser líder en reta­lla­des i en deute públic, haver malmès urbanísti­ca­ment zones del ter­ri­tori i tenir com­por­ta­ments soci­als equi­pa­ra­bles als d'altres. Però s'ha estat més pru­dent. La situ­ació finan­cera del país no és deguda ni a l'herència rebuda del govern ante­rior de la Gene­ra­li­tat ni a grans dis­bau­xes inver­so­res de l'actual govern, sinó a un sis­tema de finançament esta­tal insu­fi­ci­ent i a una cai­guda bru­tal dels ingres­sos fis­cals. Ara bé, també tenim res­pon­sa­bi­li­tats pròpies per pas­sar pel sedàs.