Final de partida

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que ens havia de por­tar a la tran­sició naci­o­nal ens ha por­tat a l'extinció de l'auto­go­vern, aquell que insi­nu­ava cons­truir un estat propi ha col·locat Cata­lu­nya en la situ­ació de major dependència de tota l'etapa autonòmica.

El res­cat sol·lici­tat la set­mana pas­sada obre la porta a una inter­venció política directa si no es satis­fan les con­di­ci­ons pres­su­postàries esta­bler­tes per Madrid. Hem arri­bat a aquest des­propòsit com a con­seqüència d'una estratègia d'ofec i de saqueig orques­trat des de les instàncies espa­nyo­les en el marc jurídic con­fi­gu­rat des de la Tran­sició, però també cal impu­tar la màxima res­pon­sa­bi­li­tat a tots els governs cata­lans que, amb la seva incom­petència, la seva manca de coratge i la inca­pa­ci­tat de pen­sar la relació amb Espa­nya en ter­mes de con­flicte, ens han abo­cat, després de trenta anys d'exer­cici, a aquest atzu­cac.

Res­pon­sa­bi­li­tat de Mas i del seu “govern dels millors” que, mal­grat haver here­tat un deute des­co­mu­nal alguna cosa han fet molt mala­ment per haver de recórrer a la solució del res­cat després de gai­rebé dos anys d'ocu­par el càrrec i de limi­tar-se a cas­ti­gar els sec­tors més febles de la soci­e­tat a base de reta­lla­des sense que això hagi alleu­ge­rit la pressió finan­cera; res­pon­sa­bi­li­tat dels governs tri­par­tits per haver tri­pli­cat el deute de la Gene­ra­li­tat i haver con­ti­nuat gas­tant des­a­fo­ra­da­ment quan els ingres­sos que­ien en picat durant els pri­mers efec­tes de la crisi i res­pon­sa­bi­li­tat, també, dels governs de Jordi Pujol en què es va dis­se­nyar el pro­jecte d'encaix con­for­mista, pusil·lànime i mesell que ha conduït Cata­lu­nya a la decadència i a l'espo­li­ació, un Pujol sem­pre al·lèrgic a plan­tar cara mal­grat que ara faci decla­ra­ci­ons abran­da­des i insti els seus suc­ces­sors a actuar amb una valen­tia i amb un afany de rup­tura que ell no va mos­trar mai men­tre va ocu­par la pri­mera magis­tra­tura del país.

L'onze de setem­bre que ve ens mani­fes­ta­rem amb tota l'ener­gia, amb tota la con­vicció i amb tota l'espe­rança, però hem de ser cons­ci­ents que en aquest assalt Espa­nya ha gua­nyat i que Cata­lu­nya ha per­dut, ha per­dut molt, la qual cosa és espe­ci­al­ment feri­dora tenint en compte que Espa­nya no té cap crèdit inter­na­ci­o­nal, que es troba en ple nau­fragi i que, de fet, fa segles que fra­cassa com a comu­ni­tat naci­o­nal i arros­sega a l'abisme les altres naci­ons que han estat inca­pa­ces de des­pren­dre-se'n.

Ens mani­fes­ta­rem, però això no can­viarà les coses, de la mateixa manera que no va can­viar res després de la mani­fes­tació del 10 de juliol del 2010 per pro­tes­tar con­tra la sentència de l'Esta­tut, i no hi haurà cap trans­for­mació si no hi ha un canvi de lide­rat­ges, d'actors polítics i, sobre­tot, de lògica, de superació de l'enèsim intent de pac­tar amb Espa­nya en con­di­ci­ons agòniques (com s'espera arri­bar a un resul­tat mínima­ment accep­ta­ble si l'altra part ja sap que estàs des­no­nat?) per un camí de con­flicte democràtic i de rup­tura.

En la dar­rera entre­vista publi­cada a Jordi Pujol a la revista Presència d'aquest diari, almenys l'expre­si­dent tenia raó una cosa: la mateixa valen­tia que s'exi­geix al govern l'ha de mos­trar la soci­e­tat. I pot­ser hauríem de començar a con­si­de­rar que dei­xar de cobrar les nòmines uns quants mesos és un sacri­fici molt menor com­pa­rat amb el que han fet altres pobles per asso­lir la inde­pendència i per recu­pe­rar la dig­ni­tat. És pos­si­ble que també sota Espa­nya les nòmines i els paga­ments a proveïdors es dei­xin d'ingres­sar igual­ment, i em temo que amb els actu­als res­pon­sa­bles en el govern ni en aquesta situ­ació límit s'apos­ta­ria per la lli­ber­tat.

Amb el res­cat el govern de Mas no pot con­ti­nuar igual. La inacció no farà res més que accen­tuar la crisi política en la qual necessària­ment ha de deri­var la fallida. I aquesta solució no pot con­sis­tir a tirar de veta d'un pacte fis­cal mort abans de néixer, mal­grat que ara sem­bli que el govern de Rajoy hagi accep­tat dila­tar la seva nega­tiva (tal vegada el PP es limita a espe­rar que la Gene­ra­li­tat incom­pleixi les con­di­ci­ons pres­su­postàries per inter­ve­nir-la i que des­a­pa­re­gui l'enti­tat que tenia la pre­tensió de pac­tar).

Cal una reacció que es cana­litzi per l'única escletxa que, de moment, resta oberta: la democràcia. En la com­pleta evidència del fracàs del pro­grama amb el qual Mas va ser inves­tit, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha de dis­sol­dre el Par­la­ment, con­vo­car elec­ci­ons i pre­sen­tar-se amb un nou pro­jecte polític si no vol per­dre encara més suports dels que està per­dent cada dia que passa. Mas podrà con­ti­nuar gover­nant una ins­ti­tució cada cop més des­posseïda de poder amb una retòrica inflada que dis­si­muli els seus pac­tes quo­ti­di­ans amb el Par­tit Popu­lar, el qual pot­ser està dis­po­sat a man­te­nir-lo fins a con­ver­tir-lo en el patró d'una car­cassa buida i embar­ran­cada. Però cada dia que passa sense ini­ciar un nou cicle suposa con­ti­nuar esca­nyant Cata­lu­nya i la seva ciu­ta­da­nia i con­ti­nuar accep­tant la humi­li­ació d'haver d'arri­bar a final de mes amb préstecs que et con­ce­deix aquell que prèvia­ment t'ha usur­pat els diners, això sense comp­tar amb l'amenaça sem­pre latent d'una explosió social.

Si, en un altre sen­tit, el Pre­si­dent no té el valor de concórrer en un procés elec­to­ral amb un pro­jecte cons­ti­tu­ent, si con­ti­nua anco­rat amb una visió caduca i dic­tada pels poders fàctics que van estin­to­lar la Cata­lu­nya autonòmica dins l'Espa­nya indi­vi­si­ble en algun moment, pot­ser des de la seva pròpia for­mació, començaran a forçar-ne el relleu. Elec­ci­ons o dimissió. Si no hi ha una acció enèrgica aviat, la història aca­barà recor­dant Mas com el dar­rer home del vell ordre.