Opinió

La temperatura nacional

El PSC ha aconseguit aglutinar majories àmplies on ha estat capaç d'integrar i de formular indestriablement un model nacional i social d'esquerres i progressista

Com més s'acosta la Diada més creix l'efer­vescència rei­vin­di­ca­tiva i sobi­ra­nista. Fins i tot en un gest cal­cu­lat, els mem­bres del govern de Cata­lu­nya han anat dosi­fi­cant la seva reflexió, la seva apor­tació i la seva presència. Uns seguint el fil dels con­vo­cants han recal­cat sense embuts la importància d'un estat propi o, pre­ci­sant més, un estat per la llen­gua i per la cul­tura. Uns altres han vol­gut esta­blir un punt mitjà que faci pre­val­dre, per damunt de l'horitzó sobi­ra­nista, la sobi­ra­nia econòmica con­cre­tada en el pacte fis­cal. I uns altres, pot­ser els de més ins­tint polític, han recal­cat que la Diada ha de ser una jor­nada d'horit­zons amplis, d'inte­gració màxima, d'uni­tat d'acció, de suma de sen­si­bi­li­tats. En defi­ni­tiva, aquests dar­rers s'han mos­trat a favor d'un front naci­o­nal ampli. Jo sóc més aviat d'aquests. Dels que no vol­drien fer de l'eix naci­o­nal un fac­tor de divisió, de frac­tura social. Dels que pen­sen que la nació es modula cada dia amb les apor­ta­ci­ons diver­ses i múlti­ples de tota la gent, amb fets tan­gi­bles, amb un reco­nei­xe­ment pragmàtic dels fets més relle­vants de la nos­tra iden­ti­tat en el ter­reny cul­tu­ral i lingüístic. I, sobre­tot, dels que cre­uen que la nació s'ha de con­cre­tar en un model social en el qual pre­val­guin valors democràtics bàsics i prin­ci­pis fona­men­tals al vol­tant de la lli­ber­tat i la igual­tat entre les per­so­nes.

I no som pas dels que esta­blei­xen barems de cata­la­ni­tat, posen fron­te­res d'adhesió, s'embo­li­quen amb la ban­dera, bran­den estels al cel i dei­xen que es dis­sol­gui i des­in­te­gri aquell model social que és i ha de ser el fona­ment de la nació.

Algu­nes veus empa­ra­des en títols inter­na­ci­o­nals han vol­gut postu­lar una idea sui gene­ris segons la qual la peripècia sobi­ra­nista de CiU, l'opció esta­ta­lista de la bur­ge­sia cata­lana, amb permís, és clar, del front sobi­ra­nista uni­tari que pro­pugna ERC, tin­dria el camí net gràcies al PSC. Aquest par­tit hau­ria renun­ciat a par­tir la soci­e­tat cata­lana i a con­fron­tar dos models: el de l'eix naci­o­nal efer­ves­cent i el de l'eix social obrer i de matriu lingüística cas­te­llana. Segons aquesta tesi, la par­tició de la soci­e­tat hau­ria produït una autèntica lluita de clas­ses, entre la bur­ge­sia i les clas­ses popu­lars, i aques­tes dar­re­res, encar­na­des en el PSC, hau­rien posat fre a les apetències sobi­ra­nis­tes d'una bur­ge­sia que aspi­ra­ria a les estruc­tu­res esta­tals, quan els estats con­ven­ci­o­nals estan ento­nant el cant del cigne a tot el món i sobre­tot a Europa.

Però resulta, és clar, que les coses no són tan sim­ples i que la sim­pli­fi­cació no encaixa en el con­trast amb la rea­li­tat. L'elec­to­rat soci­a­lista clàssic ha evo­lu­ci­o­nat, pri­mer en un procés exem­plar cap a una millora social evi­dent i enfor­tint i ampli­ant un coixí de clas­ses mit­ja­nes, que és el que la crisi ha posat en risc. I, en segon lloc, les arrels més pro­fun­des del soci­a­lisme clàssic sim­ple­ment estan en vies de retrocés per un mer impe­ra­tiu biològic. Moren els històrics, de pedra picada, i es diver­si­fi­quen i amplien horit­zons les noves gene­ra­ci­ons. El vell con­cepte de la classe obrera ha sofert, també, la seva evo­lució. Han tan­cat mol­tes de les grans fàbri­ques del tei­xit indus­trial clàssic català i han sor­git noves indústries i ser­veis que han demos­trat la clara capa­ci­tat d'adap­tació i trans­for­mació de l'eco­no­mia cata­lana, més inter­na­ci­o­nal que mai i amb volun­tat de ser més com­pe­ti­tiva que mai, tot i que no sem­pre ha reei­xit en aquest objec­tiu.

Pre­ci­sa­ment el PSC ha acon­se­guit aglu­ti­nar majo­ries àmplies on ha estat capaç d'inte­grar i de for­mu­lar indes­tri­a­ble­ment un model naci­o­nal i social d'esquer­res i pro­gres­sista. I si aquesta és l'evo­lució de la soci­e­tat cata­lana, la con­fron­tació par­tidària serà efec­tiva i cla­ri­fi­ca­dora jus­ta­ment quan, per la força dels fets, l'eix naci­o­nal hagi pas­sat a un segon pla i les efer­vescències de la nove­tat s'hagin reduït al pòsit con­cret que queda un cop es desfà la bro­mera.

Aquest estiu mateix hem vis­cut uns fets sig­ni­fi­ca­tius amb relació a aques­tes qüesti­ons. L'home­natge de la Uni­ver­si­tat Cata­lana d'Estiu a Pas­qual Mara­gall té a veure amb les polítiques i el model social del cata­la­nisme pro­gres­sista i inter­clas­sista. La mateixa UCE, o els pro­jec­tes de la Bres­sola, o deter­mi­nats pro­jec­tes ter­ri­to­ri­als, tenen alhora una càrrega naci­o­nal i social que només la mio­pia anti­so­ci­a­lista ha impe­dit de veure fins ara. Ja sé que pot­ser en el ter­reny de la sig­ni­fi­cació aquests exem­ples són de caràcter massa simbòlic, però no deixa de ser sig­ni­fi­ca­tiu que aquells que avui donen per supo­sat i per fet el seu pedi­gree naci­o­nal hagin aban­do­nat i no hagin impul­sat aquests ele­ments sig­ni­fi­ca­tius de la nos­tra rea­li­tat cul­tu­ral.

Resul­ta­ria, doncs, que per raó de con­tra­dicció, aquells par­tits que com el PSC veuen negada la seva con­dició de par­tits naci­o­nals hau­rien con­tribuït, des del camp de les polítiques con­cre­tes, més neta­ment al reforçament de la rea­li­tat naci­o­nal que aquells que recla­mant-se'n per­ma­nent­ment hau­rien fet pre­val­dre, més d'una vegada, els seus interes­sos sec­to­ri­als i de classe per damunt dels interes­sos naci­o­nals. Vull dir que més d'un cop hau­rien tre­ba­llat més direc­ta­ment per a lob­bis d'interes­sos que per a la rea­li­tat naci­o­nal que diuen cer­ta­ment defen­sar, com sovint fan.

és clar que d'altra banda, la timi­desa o l'ambigüitat del PSC en aquests temes ha pro­pi­ciat sovint aquesta fàcil des­qua­li­fi­cació, que no s'hau­ria produït si s'hagués tin­gut una posició clara i inequívoca en els grans temes de l'agenda de l'auto­go­vern, si s'hagués man­tin­gut a rat­lla la sub­si­di­a­ri­e­tat res­pecte de la política espa­nyola i si s'hagués insis­tit clara­ment a posar al cos­tat del crèdit del PSC una manera deter­mi­nada d'enten­dre la nació. La nació dels joves, dels malalts, de la segu­re­tat, de la mobi­li­tat, de l'edu­cació, de l'empre­ne­do­ria, de la justícia i l'equi­tat. La nació, en defi­ni­tiva, dels que saben que les naci­ons no nei­xen cai­gu­des del cel, sinó que es fan i es des­fan cada dia, amb la cons­trucció d'un model social que inte­gri les per­so­nes i totes les seves sen­si­bi­li­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.