La solitud del camí

Hi va haver un temps que Cata­lu­nya, Euskadi i Galícia feien pinya. Les tres comu­ni­tats històriques de l'Estat fins i tot varen pre­sen­tar can­di­da­tu­res naci­o­na­lis­tes con­jun­tes aple­ga­des sota la deno­mi­nació repu­bli­cana de Galeusca. Ara, en canvi, alguns polítics bas­cos i gallecs s'han dedi­cat a mal­par­lar de Cata­lu­nya arran de l'ofec econòmic que pateix i el res­cat de 5.000 mili­ons que ha hagut de dema­nar a Espa­nya. Les bro­me­tes, els comen­ta­ris i les des­qua­li­fi­ca­ci­ons sobre la ruïna cata­lana que aquests dies han cir­cu­lat per la xarxa no es poden ni comp­tar. Tot ple­gat revela un pano­rama deso­la­dor, una ani­mad­versió radi­cal que no es pot ni com­pa­rar amb la que hi ha con­tra qual­se­vol altra naci­o­na­li­tat o comu­ni­tat. Cer­ta­ment no és un fet unànime ni gene­ral, però tam­poc són només qua­tre xim­ples. Era un brou que feia anys que bullia i ara, amb la hisenda cata­lana aga­fada pel ganyot, ha escla­tat tota la bilis acu­mu­lada. I entre els que atien el foc, n'hi ha de tots colors. La caverna ultra­mun­tana i la seva Bru­nete mediàtica s'hi han abo­nat amb mala llet. Alguns de l'esquerra espa­nyo­lista i supo­sa­da­ment il·lus­trada tam­poc dei­xen pas­sar l'ocasió de bur­xar la ferida. I fins i tot diri­gents bas­cos s'han sumat a la festa amb l'argu­ment mise­ra­ble que, si es remena massa el tema del pacte fis­cal, se'ls pot aca­bar la seva bicoca.

És pos­si­ble que a l'hora de fer exa­men de consciència, els cata­lans, tot i haver-nos des­di­ne­rat, també hàgim d'assu­mir la lliura que ens per­toca d'aquest des­a­cord. Els més ben­vo­lents diran que no hem expli­cat bé les raons històriques, lingüísti­ques i cul­tu­rals que expli­ci­ten la diferència. Els més radi­cals cla­ma­ran que som uns fat­xen­des que durant dècades els hem refre­gat la nos­tra opulència i into­lerància pels mor­ros. Sigui com sigui sem­bla que, quan Cata­lu­nya triï el camí del seu futur, no tro­barà gai­res com­pli­ci­tats ni ama­nyacs.