Cal agafar el tren de l'Onze

Demà sur­ten al car­rer a la capi­tal cata­lana, dar­rere una pan­carta que reclama un estat nou dins d'Europa, cen­te­nars de milers de cata­lans que han pujat al tren d'un movi­ment popu­lar dis­po­sat a aca­bar amb la ignomínia del decret de Nova Planta, encara que ja ni en tin­guin memòria. Un decret que va ins­tau­rar, sota la força de les armes borbòniques, un procés d'anor­re­a­ment sis­temàtic, cons­ci­ent, per­tinaç i tos­sut de la nació cata­lana per con­ver­tir-la en una colònia més de l'imperi cas­tellà. Així s'ha fet al llarg de tres segles, de vega­des amb bones parau­les, sovint a sang i foc. I, lògica­ment, tot el cost de tant d'esforç l'hem hagut de pagar a través dels impos­tos els colo­nit­zats. Pel que fa al nos­tre encaix amb Espa­nya, podem pen­sar, de forma gra­dual: ja està tot bé, cal­dria millo­rar el finançament, s'ha de res­pec­tar l'ordi­na­li­tat després de ser soli­da­ris, pacte fis­cal, estat fede­ral, estat fede­ral asimètric, estat con­fe­de­ral, estat lliure asso­ciat, inde­pendència. De la mateixa manera que a l'estació del tren de Port­bou pots triar que­dar-te a terra o aga­far bit­llet per a Colera, Llançà, Figue­res, Flaçà, Girona, Cal­des, Maçanet, Gra­no­llers o Bar­ce­lona (i ja sé que me'n salto).

Totes les opci­ons em sem­blen prou res­pec­ta­bles, fins i tot la dels que es que­den a terra con­si­de­rant que ja estem prou bé. Però és bo que el món cone­gui els sen­ti­ments i les aspi­ra­ci­ons del poble català a començament del segle XXI, quan, enmig de la crisi econòmica, s'està con­fi­gu­rant l'espe­rançadora Europa del futur, en què podem ser una petita peça fona­men­tal per la indis­cu­ti­ble situ­ació estratègica, pel dina­misme econòmic i cul­tu­ral, per la demos­trada capa­ci­tat de rege­ne­ració i assi­mi­lació i per la volun­tat mani­festa de par­ti­ci­par direc­ta­ment en la cons­trucció euro­pea. Tot­hom ha d'enten­dre que el llast fei­xuc que ens car­rega l'indis­cu­ti­ble dèficit fis­cal impo­sat per l'admi­nis­tració espa­nyola inva­lida els esforços d'una regió euro­pea per poder con­tri­buir posi­ti­va­ment al redreçament econòmic impres­cin­di­ble en tots els àmbits. Que aquest dre­natge de recur­sos i la seva evi­dent mala gestió política per­sis­tent resulta nefasta tant per a Cata­lu­nya com per a Espa­nya, com per a Europa.

L'Europa democràtica, mul­ti­lingüe i mul­ti­cul­tu­ral no pot per­me­tre al seu si la con­tinuïtat de la tri­cen­tenària política d'anor­re­a­ment naci­o­nal i cul­tu­ral esta­blerta pel decret borbònic ni la con­ti­nu­ada sag­nia econòmica que patim els cata­lans. Des d'aquest punt de vista, amic lec­tor, si no ets dels que es pen­sen que­dar a terra perquè les coses ja estan bé com estan, has pujar al tren. Qual­se­vol dels dos trens: el simbòlic que m'he inven­tat a l'estació de Port­bou o el de la mani­fes­tació de demà mateix. Tots dos tenen com a des­ti­nació Bar­ce­lona.