Opinió

Catalunya es crema

Potser ha arribat l'hora d'associar les polítiques de prevenció i extinció d'incendis forestals a les mateixes polítiques forestals

L'incendi d'Horta de Sant Joan, ara fa dos anys, i el de l'Alt Empordà aquest estiu ha asse­nya­lat amb feri­des pro­fun­des el sud i el nord de Cata­lu­nya. La recurrència dels incen­dis i sobre­tot la d'algun gran incendi ha aixe­cat totes les aler­tes. S'han alçat, com sem­pre, veus a favor d'una gestió inte­gral, veus a favor d'una política més activa i com­pro­mesa de plan­tes de bio­massa, a favor d'apa­gar a l'hivern els incen­dis, veus a favor de dei­xar fer la natura i no repo­blar, veus a favor d'una sil­vi­cul­tura activa. Però pot­ser amb més força que en oca­si­ons ante­ri­ors, aquest estiu les veus d'alarma s'han fet sen­tir amb alta­veus més potents. Una alarma gene­ra­lit­zada que no ava­lua només els danys soferts pels incen­dis que ja s'han produït, sinó que posa l'èmfasi en els danys futurs.

Fa pocs dies jus­ta­ment vaig man­te­nir una con­versa breu però il·lus­tra­tiva amb un gran pro­pi­e­tari fores­tal de la Selva, que a les seves fin­ques ha desen­vo­lu­pat una acti­vi­tat exem­plar i que en bona mesura les ha recon­ver­tit a la ren­di­bi­li­tat de la jar­di­ne­ria fores­tal basada més en l'expor­tació que el mer­cat local. Aquest empre­sari afir­mava amb rotun­di­tat que tard o d'hora cre­marà tot Cata­lu­nya. De la forma que ho expli­cava no em sem­blava un auguri catas­tro­fista, sinó l'anunci de la irre­pa­ra­ble rea­li­tat futura. Si el pai­satge fores­tal clen­xi­nat per l'auto­pista entre la Jon­quera i Figue­res de nord a sud, i entre Can­ta­llops i Cap­many d'una banda, i Biure, Dar­nius, Boa­de­lla, Pont de Molins, Llers i Albanyà de l'altra, ha sigut devas­tat en un espec­ta­cle dan­tesc, per què no ha de pas­sar Bas­se­goda endins, Albera a l'est, en ple­nes Gavar­res o en els dife­rents incen­dis que en els anys imme­di­a­ta­ment ante­ri­ors han afec­tat Sant Llo­renç, o Mont­ser­rat, o el Bages i el Ber­guedà o els Ports, o parts del Piri­neu?

La força del vent, la velo­ci­tat de les fla­mes, l'alta com­bus­ti­bi­li­tat del bosc i el sota­bosc, les altes tem­pe­ra­tu­res, la baixíssima humi­tat, tot van ser ingre­di­ents que es com­bi­na­ven d'una forma letal i que empe­ti­tien l'esforç dan­tesc i generós de bom­bers i volun­ta­ris i de mit­jans de terra o aeris quan la tra­mun­tana ho va per­me­tre. Encer­clar i con­tro­lar peri­me­tral­ment un foc que avança line­al­ment, i molt ràpid, no és una tasca fàcil.

Tor­nem a l'empre­sari fores­tal. Els aqüífers estan exhau­rits perquè hi ha massa arbres al bosc. S'han de tallar i acla­rir. No es pot dei­xar fer a la natura tota sola. S'ha de saber el que es planta i per què es planta. S'ha de saber que més aviat anem sobrats de bos­cos. S'ha d'afir­mar que cada camp que s'aban­dona és un mal bosc que neix amb ris­cos addi­ci­o­nals. S'ha de crear un marc adi­ent per con­ver­tir en ener­gia el sota­bosc, la bio­massa ha de dei­xar de ser una excusa per pas­sar a ser una opor­tu­ni­tat i els eco­lo­gis­tes que volen més bosc i no volen plan­tes de bio­massa hau­rien de revi­sar els seus para­dig­mes. Perquè el que és evi­dent és que no es pot ser doc­tri­nari de les ener­gies reno­va­bles i alhora fona­men­ta­lista dels impe­di­ments a algu­nes vies de les reno­va­bles.

De la mateixa manera, la relació entre els rius i el bosc de ribera s'ha de revi­sar en pro­fun­di­tat perquè la impo­sició de deter­mi­na­des espècies, els impe­di­ments d'altres i les difi­cul­tats per nete­jar els rius creen dinàmiques d'obs­trucció crei­xent i de ris­cos molt ele­vats de taps vege­tals de con­seqüències impre­vi­si­bles amb les avin­gu­des. Deter­mi­nats arbres a les lle­res, que no es poden tallar, que moren de vells o sucum­bei­xen a la vora­ci­tat de tota mena d'enfi­la­dis­ses para­sitàries, no són sim­ple bio­massa per nodrir el ter­reny sinó que esde­ve­nen bar­re­res on s'acu­mu­len fulles i bran­cam fins a for­mar un efecte de tapa­dora i aju­den a l'embas­sa­ment de les aigües que des­bor­den. El foc i l'aigua esde­ve­nen així, pot­ser indes­tri­a­ble­ment, una doble causa de sinis­tra­li­tat i emergència que ens obliga a revi­sar els nos­tres para­dig­mes cul­tu­rals sobre el nos­tre pai­satge i sobre els valors de la massa fores­tal que hi tenim. Anem sobrats de bos­cos i d'arbres, anem man­cats d'aigua, de sil­vi­cul­tura orga­nit­zada, d'explo­ta­ci­ons inte­grals, de polítiques públi­ques basa­des en el conei­xe­ment i l'experiència dels homes del bosc i de la terra.

És evi­dent que en l'afir­mació que Cata­lu­nya es crema hi ha una alerta exa­ge­rada. Però només si ens fem el càrrec dels ris­cos que anem acu­mu­lant i de la pas­si­vi­tat exces­siva que man­te­nim davant d'aquests ris­cos tin­drem el com­promís ferm d'alte­rar aquesta acti­tud d'exas­pe­rant espera, tot con­fi­ant que el temps i la cli­ma­to­lo­gia ens resol­dran tot allò que no hau­rem estat capaços d'abor­dar amb les nos­tres polítiques.

Quan­tes vega­des no hem sen­tit com un mal ave­rany quan algú ha plan­te­jat què pas­sa­ria si un dia es calés foc a les Gavar­res i l'ori­en­tació del vent el fes del tot incon­tro­la­ble entre Girona i Calonge, entre Sant Miquel i Bell-lloc. Tan­car el massís, impe­dir el foc, vigi­lar acti­va­ment és el mínim impres­cin­di­ble. Però els page­sos, els homes del bosc i els bom­bers saben que amb això sol no n'hi ha prou.

Pot­ser ha arri­bat l'hora d'asso­ciar les polítiques de pre­venció i extinció d'incen­dis fores­tals a les matei­xes polítiques fores­tals i, d'aquesta manera, inte­grar pres­su­pos­tos i arti­cu­lar res­pos­tes inte­grals que asse­gu­rin que sense gai­res més recur­sos i només amb la raci­o­na­lit­zació dels pres­su­pos­tos vigents ha de ser pos­si­ble opti­mit­zar la res­posta i evi­tar que Cata­lu­nya es cremi. A sangs calen­tes sor­gei­xen tota mena d'ini­ci­a­ti­ves, algu­nes plau­si­bles i d'altres sim­ples ocurrències. A l'hora de la veri­tat només la pla­ni­fi­cació d'una acció rei­te­rada, la dotació ade­quada de mit­jans, la inte­gració de les ADF a les tas­ques fores­tals pre­ven­ti­ves, la impli­cació dels muni­ci­pis i el tre­ball comu­ni­tari a aques­tes matei­xes tas­ques, la rei­te­ració de trac­ta­ments ade­quats de la massa fores­tal per reduir-la i raci­o­na­lit­zar-la, i l'aban­do­na­ment de pràcti­ques de resistència pas­siva o de pre­tesa natu­ra­lit­zació, per­me­tran defi­nir un horitzó que, per al pas dels anys, acabi donant els fruits que ara s'intu­ei­xen llu­nyans pel desor­dre impe­rant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.