Conductes arriscades

El risc forma part de la nos­tra vida. Qual­se­vol decisió que pren­guem, i també el fet de no voler deci­dir, com­porta sem­pre un risc asso­ciat. “Quina línia d'actu­ació és més cor­recta, quina ens por­tarà més bene­fi­cis o menys per­ju­di­cis?”, són pre­gun­tes que sovint no tro­ben res­posta, atès que un cop hem pres una decisió els esde­ve­ni­ments suc­ce­ei­xen en una direcció deter­mi­nada. Les per­so­nes pre­nem deci­si­ons, i ens hau­ria d'agra­dar poder pren­dre sem­pre les nos­tres pròpies deci­si­ons, sense dele­gar mai el nos­tre dret a deci­dir. Molt pro­ba­ble­ment, amb aques­tes pri­me­res fra­ses el lec­tor pen­sarà que vull par­lar del dret a deci­dir que tenim com a nació, però del que vull par­lar és de per què les deci­si­ons dels ado­les­cents acos­tu­men a ser més arris­ca­des que les dels adults, i de com influ­eix això en la nos­tra vida poste­rior, inclosa la sen­sació que tenim sobre el nos­tre dret a deci­dir.

A nivell neu­ral, en la presa de deci­si­ons hi par­ti­ci­pen qua­tre fac­tors: meca­nis­mes d'auto­con­trol cog­ni­tiu; la repre­sen­tació men­tal del que hom pot acon­se­guir o per­dre; l'apre­nen­tatge, que per­met pre­dir errors en les deci­si­ons, i aspec­tes emo­ci­o­nals, que sovint depe­nen de l'entorn. Tots aquests fac­tors depe­nen de l'acti­vi­tat d'àrees con­cre­tes del cer­vell, que han estat iden­ti­fi­ca­des amb tècni­ques de neu­roi­matge. Exa­mi­nem-los de manera sepa­rada a par­tir d'un arti­cle publi­cat a finals d'agost a Nature neu­ros­ci­ence.

S'ha vist que els sis­te­mes d'auto­con­trol cog­ni­tiu, que evi­ten les res­pos­tes impul­si­ves, van madu­rant pro­gres­si­va­ment amb l'edat, i que no asso­lei­xen la madu­resa fins a l'edat adulta. També s'ha vist que els ado­les­cents ten­dei­xen a pren­dre deci­si­ons que impli­quen una recom­pensa imme­di­ata, mal­grat el seu valor sigui infe­rior al d'una recom­pensa poste­rior, i sovint no con­si­de­ren les pos­si­bles con­seqüències nega­ti­ves a llarg ter­mini. Els adults, en canvi, són més capaços d'endar­re­rir la recom­pensa si el valor esti­mat és sufi­ci­ent i, en gene­ral, poden con­si­de­rar millor les pos­si­bles con­seqüències. Això és degut al fet que les xar­xes neu­rals que ens capa­ci­ten per endar­re­rir les recom­pen­ses també van madu­rant pro­gres­si­va­ment entre els 11 i els 31 anys.

Pel que fa a l'apre­nen­tatge, està rela­ci­o­nat amb el sis­tema neu­ro­nal dopa­minèrgic, impli­cat també en la cerca de recom­pen­ses. Pre­senta una acti­vi­tat molt supe­rior en els ado­les­cents, la qual cosa afa­vo­reix que les seves deci­si­ons acos­tu­min a cer­car recom­pen­ses imme­di­a­tes sense valo­rar gaire l'experiència apresa dels “errors” ante­ri­ors. Final­ment, també s'ha vist que els ado­les­cents mos­tren una clara reducció en la capa­ci­tat men­tal per resis­tir els con­di­ci­o­nants emo­ci­o­nals, per exem­ple en res­posta a expres­si­ons faci­als d'apro­vació o repro­vació.

En resum, des del punt de vista del desen­vo­lu­pa­ment i fun­ci­o­na­ment neu­ral, és lògic que els ado­les­cents pren­guin deci­si­ons més arris­ca­des, espe­ci­al­ment en con­tex­tos emo­ci­o­nals. És tasca dels adults vet­llar perquè els ris­cos que assu­mei­xin no siguin exces­sius, per exem­ple afa­vo­rint la seva esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal, atès que les con­seqüències de deter­mi­na­des acci­ons poden llas­trar tota una vida i influir en tota la soci­e­tat. Tan­ma­teix, no s'ha de muti­lar la seva capa­ci­tat de decisió: aques­tes pri­me­res deci­si­ons són les que ens capa­ci­ten, després com a adults, per poder exer­cir amb prudència i al mateix temps amb audàcia el nos­tre dret a deci­dir, indi­vi­dual i col·lec­tiu, i a assu­mir els ris­cos que cre­iem asse­qui­bles en funció dels guanys a llarg ter­mini.