El quiosquer

M'han expli­cat la faula del quios­quer i com que val la pena la vull com­par­tir amb vostès. Resulta que l'actriu Cindy Har­ris explica com va apren­dre i enten­dre que no sem­pre allò que sem­bres ho reculls. I ho va fer un dia que va acom­pa­nyar un amic a com­prar el diari al quiosc. Resulta que el seu col·lega es va adreçar al quios­quer amb un som­riure a la boca, amb unes mane­res exqui­si­des i amb un tarannà digne del millor manual de civisme i urba­ni­tat. El va salu­dar i amb una ama­bi­li­tat exqui­sida li va dema­nar el diari, que solia com­prar cada dia, li va pagar el que cos­tava i se'n va aco­mi­a­dar amb un altre des­ple­ga­ment de bones mane­res modèlic. A tot això, l'home que regen­tava el quiosc havia tin­gut un com­por­ta­ment indigne. Sec, eixut, dis­tant, fred, des­a­gra­da­ble amb qui no dei­xava de ser un cli­ent habi­tual, una per­sona que no li era des­co­ne­guda. El quios­quer no li va diri­gir la paraula, amb prou fei­nes se'l va mirar quan li va pagar el diari. Remu­gava i ron­di­nava fei­ne­jant entre piles de revis­tes i dia­ris, gai­rebé aliè al cli­ent que li agraïa amb un som­riure i un Déu vos guard, un ser­vei ine­xis­tent. Quan van sor­tir del quiosc, Har­ris va pre­gun­tar al seu amic “Què ho fa que siguis tan ama­ble amb un paio que no es mereix ni que el salu­dis?” En la res­posta hi ha la clau per enten­dre una manera de ser i de fer que hem d'apli­car ara. L'amic de Har­ris li res­pon: “Cindy, ja em conei­xes, sóc així –així d'ama­ble, con­si­de­rat i atent– i no vull que sigui ell qui deci­deixi com he de ser jo.” Sí senyor! Em trec el bar­ret. Cadascú ha de poder deci­dir com vol ser, sense que les acti­tuds de les per­so­nes del seu vol­tant el con­di­ci­o­nin ni més ni menys del que ell vul­gui ser o fer. Si espe­rem que aquest algú ens enten­gui o que ens torni d'alguna manera la nos­tra ama­bi­li­tat estem arre­glats. En tenim un exem­ple amb les nos­tres rela­ci­ons amb el país veí. Hem estat molts anys, molts, com­plint de manera exem­plar i arriba un punt que, sense per­dre les for­mes, ni els estreps ni l'ore­mus, hem de con­ti­nuar fent la nos­tra. No perquè el quios­quer ens tracti com un rot li hem de res­pon­dre de la mateixa manera, no. Amb res­pecte cal dei­xar-lo fer amb les seves cabòries i tirar enda­vant amb un som­riure a la boca i sent com volem ser.