Fora de camp

Quan les ciu­tats es pro­jec­ten per atraure el turisme solen crear un ima­gi­nari que es repe­teix i que està for­mat pels seus espais monu­men­tals, pels racons car­re­gats de més tipisme o pels llocs d'oci. En canvi, altres espais que con­fi­gu­ren una certa ciu­tat real i que són imper­so­nals es trans­for­men en espais fora de camp. Resulta curiós com, per con­tra, a vega­des la ficció pot trans­for­mar aquests ima­gi­na­ris per crear-ne d'altres que sur­tin de la mar­gi­nació que implica el fora de camp.

M'agra­da­ria posar Girona com a exem­ple. Des que l'any 1911 la ciu­tat va ser fil­mada per Segundo de Chomón i qua­li­fi­cada de la Venècia espa­nyola, el seu ima­gi­nari monu­men­tal con­ti­nua vigent. Els fulle­tons turístics, els docu­men­tals tele­vi­sius i algu­nes pel·lícules no han fet més que pro­jec­tar-la i ven­dre-la al fores­ters. L'apa­rició, però, de la novel.​la de Javier Cer­cas, Las leyes de la fron­tera, pro­voca una curi­osa alte­ració. Cer­cas ens pro­posa mirar una altra Girona per endin­sar-nos en llocs que ja no són el que eren –el Pou de la Barca o el Pou Rodó com a vell barri de pros­ti­tució–, altres que han des­a­pa­re­gut –los Alber­gues Pro­vi­si­o­na­les–, altres que no sur­ten a cap fulletó turístic –Ger­mans Sàbat– i altres que són el reflex d'una Girona gitana tran­si­tada per quin­quis. Podrà aquesta Girona crear un nou ima­gi­nari? Si tenim en compte que la novel·la està des­ti­nada a con­ver­tir-se un best-seller lle­git per milers de per­so­nes, hem d'adme­tre que la ciu­tat com a deco­rat tindrà un fort impacte i que Las leyes de la fron­tera serà un impor­tant vehi­cle de pro­moció. La Girona rela­tada per Cer­cas s'impo­sarà com una altra Girona, ubi­cada en un altre temps –el 1978–, les res­tes de la qual encara es pro­jec­ten damunt la Girona actual.

La novel·la de Cer­cas, però, no és només el nou vehi­cle d'aquesta altra Girona. Isaki Lacu­esta va començar a rodar aquest estiu Muri­e­ron por encima de sus posi­bi­li­da­des. El cine­asta va fil­mar l'Onyar, però no davant les cases pin­ta­des, sinó allà on no és més que un petit rie­rol. Va con­ti­nuar en una imper­so­nal pis­cina comu­nitària d'una zona resi­den­cial i va seguir en un més car­rers anònims. Isaki busca de Girona la imatge d'una ciu­tat qual­se­vol. La monu­men­ta­li­tat també queda fora de camp i l'ima­gi­nari urbà pren una altra dimensió. Una altra ciu­tat surt a la llum i mos­tra les múlti­ples cares que pot tenir la ciu­tat real.