Opinió

La columna

Elogi de la carretera N-II

Pierre Vilar: “La gran via entre Ibèria i Europa”

És fàcil fer l'elogi de la car­re­tera Naci­o­nal-II, en el tram entre la Jon­quera i Cal­des de Mala­ve­lla: es tracta d'un dels camins més il·lus­tres de la geo­gra­fia i de la història. Cap dels pobles que van ocu­par la Península des dels temps més remots no van dei­xar de pas­sar per aquest pas­sadís, el més fàcil per entrar i per sor­tir. Quan el van tre­pit­jar per pri­mer cop els romans, ja era cone­gut des de molt abans com el camí d'Hèrcu­les. Ells el van ano­me­nar suc­ces­si­va­ment Via Augusta, Via Aurèlia i Via Màxima, en honor dels empe­ra­dors que la van repa­rar. A la pedra d'un mil·liari consta que, l'any 238, Maximí i el seu fill Màxim van “res­tau­rar els camins i els ponts”. Finida la domi­nació romana, van pas­sar-hi els visi­gots i després els sarraïns, encalçats l'any 785 pels francs de Car­le­many, que la van bate­jar en llatí com a cal­ci­ata fran­cisca. L'any 1285 van fugir-hi en reti­rada les tro­pes de Felip l'Ardit, i a par­tir del 1808 les de Napoleó, que la van pro­cla­mar “car­re­tera de Bar­ce­lona a París”. L'any 1939 va ser la ruta de l'exili dels vençuts de la Guerra Civil.

És fàcil fer l'elogi de l'N-II, man­tin­guda sem­pre com una via de comu­ni­cació bàsica, adap­tada a l'evo­lució dels mit­jans de trans­port. Un monòlit de pedra fa cons­tar que l'any 1722 es va “com­po­ner este camino”. El rei Car­les III la va incor­po­rar a les car­re­te­res de l'Estat i ara se'n diu “car­re­tera gene­ral de Madrid a Fran­cia por La Jon­quera”. Tot­hom sap que és la con­nexió obli­gada amb la Unió Euro­pea. Tan­ma­teix, els suc­ces­sius governs espa­nyols de la democràcia l'han aban­do­nat i menys­preat amb una política ver­go­nyosa i suïcida.

És fàcil fer l'elogi de l'N-II. Pierre Vilar deia que era “la gran via de cir­cu­lació entre Ibèria i Europa”, i Jaume Vicens Vives afir­mava que és “la unió geogràfica entre l'Atlas africà i l'Europa occi­den­tal”. Si l'N-II es con­tem­pla des de la geo­gra­fia i la història, tots els elo­gis són pocs. Però quan la mires des de la rea­li­tat, apedaçada i no des­do­blada, amb obres atu­ra­des i cot­xes retin­guts, sem­brada de punts negres amb acci­dents mor­tals de rècord, no tens més remei que obli­dar l'elogi i ento­nar l'ele­gia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.