La puteta

Aquest cap de set­mana, amb motiu de la clo­enda del fes­ti­val de cinema, he tin­gut la sort de tor­nar a visi­tar Sant Sebastià. Una ciu­tat fantàstica: ama­ble, de mides assu­mi­bles i amb una oferta cul­tu­ral i gas­tronòmica espec­ta­cu­lar.

En un dinar d'aquests en què el men­jar i el beure fan que la con­versa se sin­ceri, la tertúlia va deri­var cap a par­lar d'una senyora –tin­guem-ho clar, al vol­tant d'una taula sem­pre s'acaba par­lant d'algú, inclús d'un mateix– que, recent­ment sepa­rada, encara amb la bilis de la frus­tració de no haver sabut (o pogut) cana­lit­zar la seva con­vivència –difícil sens dubte, tenint en compte de qui em par­la­ven–, es va dedi­car durant mesos i mesos a con­ta­mi­nar els seus fami­li­ars i amics íntims i pro­hi­bir-los que veies­sin el seu ex i, encara molt menys, que esta­blis­sin qual­se­vol relació civi­lit­zada amb les noves amis­tats que iniciés.

Aquesta estratègia mes­quina, ego­ista i bar­ro­era de con­ta­mi­nació no va dei­xar esca­par ningú. Fami­li­ars, amics i cone­guts es van veure medi­a­tit­zats i obli­gats –els que es van dei­xar– a pren­dre una acti­tud de dis­tan­ci­a­ment amb el que, durant anys i anys, havia estat amic, con­fi­dent i fami­liar.

Quina història tan vella, tan caduca i tan trista! Qui no ha vist a senyo­res (i senyors) des­pi­ta­des, que inten­ten mini­mit­zar res­pon­sa­bi­li­tats (tots en tenim) en un procés de sepa­ració i adju­di­quen la “culpa “ o “la causa” a noves (o velles) amis­tats que l'antiga pare­lla ha esta­blert?

Qui no ha sen­tit com s'insul­tava, qua­li­fi­cant de pute­tes o mani­pu­la­dors els amics i noves pare­lles dels ex o les ex?

Qui no ha pen­sat que, si a més a més la “puteta” (o el mani­pu­la­dor) és més llesta (o llest), més ele­gant, més simpàtica (o simpàtic), una per­sona més bona, més culta, més rica i més jove (per què no dir-ho?), queda en evidència i al des­co­bert la medi­o­cri­tat dels curts de mires, l'ego­isme dels mes­quins i la feblesa dels impos­tors?

I qui no ha pen­sat, veient aques­tes mise­ra­bles reac­ci­ons, quanta raó tenia l'ex d'haver deci­dit “bon vent i barca nova”?

No saber ento­mar els errors i les man­can­ces pro­pis i bus­car ven­jança fent mal de manera gratuïta és pro­fun­da­ment ridícul, pro­vincià i, una altra vegada, ego­ista. Bus­car una con­ta­mi­nació pre­me­di­tada és propi d'indi­vi­dus anacrònics, sim­ples d'espe­rit i medi­o­cres.

En aquest segle XXI, les per­so­nes civi­lit­za­des i intel·ligents, intu­ei­xen que els escor­pins, per més que ho dis­fres­sin, no dei­xen mai de ser escor­pins i saben que, a la vida, no hi ha mai ni un blanc del tot pur ni un negre del tot abso­lut.