Opinió

El discret encant de l'unionisme

L'essencial per assolir l'èxit d'una nova república catalana és bastir un estat on tothom es pugui sentir còmode.

La Diada de 2012 ha estat històrica. Caldrà valo­rar-la, en tot cas, en funció de les con­seqüències ulte­ri­ors. El que es pot dir és que fou més àmplia i con­tun­dent que la de 1977. Amb­dues com­par­tei­xen una con­jun­tura social i econòmica com­pli­cada, més difícil encara la dels setanta, amb soroll de sabres, i un entorn de cops mili­tars i violència política. I mal­grat això, aque­lla deter­mi­nació de fa trenta-cinc anys per­meté la res­tau­ració ràpida de l'auto­no­mia en divuit dies, i el retorn del seu pre­si­dent de l'exili al cap de cinc set­ma­nes, un any abans de la Cons­ti­tució i en un ambi­ent en què la ultra­dreta prac­ti­cava el ter­ro­risme des de la impu­ni­tat poli­cial. En la Diada recent, en canvi, hem assis­tit a l'ocu­pació de la cen­tra­li­tat política per part de l'inde­pen­den­tisme. O pot­ser fóra més acu­rat par­lar d'una mobi­lit­zació plu­ral i com­plexa en demanda d'un canvi d'època, de para­digma, de règim... allò que la capçalera resu­mia com a “nou estat”.

És obvi que, pas­sada la fase psi­cològica de la negació del pro­blema, exhi­bida entre la classe periodística madri­le­nya, assis­ti­rem a un intent de reacció. La tàctica pre­vi­si­ble, més enllà del recurs a la por, serà jugar la carta de la divisió, ja assa­jada durant els setanta i prac­ti­cada actu­al­ment per algu­nes for­ces polítiques dedi­ca­des amb entu­si­asme al ler­rou­xisme pijo. Segons el guió pre­es­ta­blert, es trac­tarà de gene­rar ani­mad­versió al pro­jecte inde­pen­den­tista entre la població cata­lana amb orígens de fora del Prin­ci­pat. No ho tin­dran fàcil. No només per l'aposta col·lec­tiva d'una Cata­lu­nya inclu­siva. Hi ha altres fac­tors més de fons, que han fet fra­cas­sar els rei­te­rats intents de divi­dir el nos­tre país, i que evi­den­cien la mio­pia política que ha por­tat bona part de la soci­e­tat espa­nyola a la per­ple­xi­tat actual.

“Cata­lu­nya és Espa­nya” és el man­tra repe­tit per con­ju­rar els fan­tas­mes de la secessió. Pot­ser no és del tot des­en­cer­tat. En certa mesura, Cata­lu­nya repre­senta el que queda de l'Espa­nya repu­bli­cana. Una soci­e­tat urbana moderna, i com recor­dava l'antic cor­res­pon­sal Gilles Trem­lett, ferot­ge­ment anti­fran­quista. Per tant, un país que ha fun­ci­o­nat com un espai de lli­ber­tat i refugi on bona part de l'emi­gració econòmica, cal no obli­dar-ho, enco­bria un exili polític. Soci­e­tats com la dels lati­fun­dis anda­lu­sos, radi­o­gra­fi­a­des a finals dels sei­xanta per Joan Martínez Alier, es fona­men­ta­ven en la bru­ta­li­tat de les rela­ci­ons econòmiques i soci­als. Bona part de la moti­vació que omplí el cin­turó ver­mell bar­ce­loní pro­ve­nia de la neces­si­tat d'esca­par del caci­quisme i del con­trol polític i ideològic de l'Espa­nya negra. Els “altres” cata­lans van incor­po­rar-se en peu d'igual­tat amb la resta d'habi­tants de la nació, no només per una qüestió mate­rial, sinó perquè l'espe­rit igua­li­tari, assem­ble­ari, res­pectuós amb la indi­vi­du­a­li­tat i un punt lli­ber­tari de la soci­e­tat cata­lana per­me­tia tren­car amb l'antic ordre feu­dal que encara avui, soter­ra­da­ment, per­sis­teix en massa indrets de la Península.

El desig d'inde­pendència de Cata­lu­nya cer­ti­fica el fracàs de la Tran­sició espa­nyola. Aquest pacte per asso­lir la democràcia es fona­mentà en, com deia l'enyo­rat Vázquez Mon­talbán, en una cor­re­lació de feble­ses. Tan­ma­teix, l'única con­dició real­ment com­plerta ha estat el de l'escru­polós res­pecte als pri­vi­le­gis fran­quis­tes; de l'aris­tocràcia domi­nant, d'una banca pre­da­dora, d'un empre­sa­riat espe­cu­la­tiu, d'un alt fun­ci­o­na­riat insen­si­ble i incom­pe­tent, d'una Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola retrògrada. Enfront d'això, i a fi de par­ti­ci­par en la gestió del poder, els PSOE hipo­tecà els seus prin­ci­pis soci­al­demòcra­tes a Sures­nes. En comp­tes de fer polítiques de benes­tar, orga­nitzà un estat assis­ten­cial pre­cari; en comp­tes d'una reforma agrària, engegà un PER que impe­dia tren­car amb les anti­gues rela­ci­ons de cacic, amb la qual cosa pro­picià el man­te­ni­ment d'una men­ta­li­tat depen­dent i sus­cep­ti­ble, que feia ser­vir l'anti­ca­ta­la­nisme com ritual per exor­cit­zar la pròpia impotència. Pas­sats els anys, la recom­po­sició d'una dreta pro­vi­nent del fran­quisme i men­ta­li­tat d'antic règim, deixà anar els seus com­ple­xos, i amb l'arrogància dels nou-rics, recom­pongué el seu pen­sa­ment i la seva acció auto­ri­ta­ris, into­le­rants i, pel que fa a la qüestió naci­o­nal, deixà anar una irada anda­nada de mono­te­isme iden­ti­tari. Qual­se­vol qui no cregués en la nació espa­nyola, única i indi­vi­si­ble, rebia tracte d'heretge.

Els cata­lans, més enllà dels cognoms, tenim tendència a abu­sar de la memòria. Ens agrada la història, i tenim pre­sent la pròpia bio­gra­fia. He sen­tit dir a més d'un català d'ori­gen extre­meny, que quan veu l'Espe­ranza Aguirre no pot dei­xar de pen­sar en la mar­quesa de Los san­tos ino­cen­tes. Molts dels qui, els estius, tor­nen reli­gi­o­sa­ment al poble, expe­ri­men­ten un cert xoc cul­tu­ral, i res­ten incòmodes davant una acti­tud política d'una dreta incapaç d'ofe­rir altra cosa que pals sense pas­ta­na­gues. Les elits hispàniques, que neguen el pro­blema català, que es mos­tren indi­fe­rents davant el pati­ment de mili­ons d'espa­nyols, repre­sen­ten un ana­cro­nisme sociològic, com ho eren els junkers prus­si­ans o l'aris­tocràcia tsa­rista. Molts cata­lans encara no han pogut desen­ter­rar els avant­pas­sats llençats a fos­ses anònimes. La força de l'inde­pen­den­tisme català rau pre­ci­sa­ment en el fet que l'alter­na­tiva és un espa­nyo­lisme que, si més no en l'experiència recent, no resulta pre­ci­sa­ment seduc­tor.

L'essen­cial per asso­lir l'èxit d'una nova república cata­lana és bas­tir un estat on tot­hom es pugui sen­tir còmode. Anar mun­tant un futur atrac­tiu per a tot­hom. I fer que qual­se­vol indi­vidu que com­par­teix iden­ti­tats també sigui cons­ci­ent que la Cata­lu­nya del segle XXI esde­vin­gui alhora el tros de república espa­nyola que escla­fa­ren ahir els qui avui ens blas­men.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.