Conciliació, ¿una utopia?

Fa més de vint anys que sento par­lar de la necessària con­ci­li­ació entre la vida labo­ral i la vida fami­liar. He lle­git tota mena d'estu­dis, alguns de molt ben fets a casa nos­tra, sobre la urgència de con­ci­liar aquests dos mons tal com es fa en altres països més desen­vo­lu­pats soci­al­ment i econòmica­ment que el nos­tre. Amb tot, observo rei­te­ra­da­ment que la con­ci­li­ació és, encara, una uto­pia i que, tret d'algu­nes orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als, sen­si­bles i res­pon­sa­bles soci­al­ment, estem a anys llum d'una ver­ta­dera con­ci­li­ació entre la
vida labo­ral i la vida fami­liar.

La crisi estruc­tu­ral que estem patint encara ho agreuja més, perquè és tan difícil tenir feina i man­te­nir-la que les pre­o­cu­pa­ci­ons d'ordre fami­liar i social pas­sen a un segon pla. La para­doxa és màxima si tenim en compte que el ver­ta­der refugi de la crisi per a mol­tes per­so­nes és la família, tan obli­dada i mal­trac­tada soci­al­ment i labo­ral­ment. Mar­xem molt d'hora de casa i tor­nem molt tard. Amb tot, no ren­dim com altres països que tenen una jor­nada labo­ral més curta. La nos­tra pro­duc­ti­vi­tat és menor. La casa queda buida i els pares i els fills es tro­ben a dar­rera hora pràcti­ca­ment sense esma per salu­dar-se. La majo­ria dels meus alum­nes no dinen, ni sopen mai amb els seus pares. Els hora­ris labo­rals són infi­nits i la crisi encara exi­geix més als tre­ba­lla­dors, han de fer més amb menys. La con­seqüència és que roben temps de vida fami­liar, temps edu­ca­tiu, temps de lleure. Això crea males­tar, fins i tot la sen­sació de culpa, la de no estar al lloc on cal estar, la de no com­plir les obli­ga­ci­ons lli­ga­des
a la pater­ni­tat i a la mater­ni­tat.

Dins del con­cepte ampli de res­pon­sa­bi­li­tat social cor­po­ra­tiva, la con­ci­li­ació entre la vida labo­ral i la fami­liar hi té un paper de pri­mer ordre. A l'empresa li interessa tenir col·labo­ra­dors com­pe­tents, però també equi­li­brats emo­ci­o­nal­ment i soci­al­ment, feliços amb els seus vin­cles. El des­gast labo­ral mina la salut de mol­tes famílies i fa que la tro­bada entre pares i fills sigui molt rara, i, per tant, també redu­eix la pos­si­bi­li­tat d'edu­car, de crear bons hàbits i de desen­vo­lu­par capa­ci­tats. L'escola en pateix les con­seqüències.

En època de crisi és més neces­sari que mai poten­ciar el vin­cle i l'har­mo­nia entre l'esfera fami­liar i la labo­ral. No cal renun­ciar a la pater­ni­tat o a la mater­ni­tat per tenir feina, però la rea­li­tat és que con­ci­liar la dura com­pe­ti­ti­vi­tat amb les exigències i els deu­res d'edu­car és cada cop més heroic. Els governs hau­rien de reconèixer i pre­miar les empre­ses sen­si­bles a la con­ci­li­ació, que creen i man­te­nen pro­gra­mes de con­ci­li­ació, que fan còmoda i fàcil la vida, que no obli­guen els seus col·labo­ra­dors a haver de triar entre caixa o faixa. El debat sobre obrir les boti­gues els diu­men­ges entra en aquest ter­reny. La lluita per la super­vivència econòmica acaba des­truint vin­cles afec­tius i la mateixa llar.

Al cap­da­vall, la família és una estruc­tura vul­ne­ra­ble i fràgil que també es trenca quan se la sot­met a molta pressió i, quan es trenca, el cost emo­ci­o­nal, social i edu­ca­tiu és ele­vadíssim per a un país. Sem­bla que defen­sar aquest vin­cle i el ver­ta­der valor de la con­ci­li­ació sigui un dis­curs tro­nat i anacrònic a favor de la família tra­di­ci­o­nal. És erroni, aquest judici. Als països més desen­vo­lu­pats soci­al­ment, on hi ha més progrés econòmic i humà, és on la con­ci­li­ació no és cap uto­pia, sinó una rea­li­tat. Cal poder con­ju­gar el dret que té tot ésser humà a tre­ba­llar en con­di­ci­ons dig­nes i el dret que té a fun­dar una família i a vet­llar pel seu benes­tar.