Opinió

Escarni i burla

Si el que es tracta
de garantir és un percentatge i no
un total absolut, què hi té a veure que hi hagi més o menys diners?

Diu­menge pas­sat va ser un dia dens i intens. Espe­cial. Si voleu poc diu­menge, i això ja és nor­mal quan s'encara la recta d'una cam­pa­nya d'elec­ci­ons. Res­so­nen encara els dis­cur­sos del con­sell naci­o­nal del PSC que va ele­gir Pere Navarro can­di­dat. La cali­desa i el com­promís de Mont­ser­rat Tura, evo­cant la millor tra­dició del soci­a­lisme i del cata­la­nisme d'una banda, i el sen­tit pragmàtic mar­cat per la imme­di­a­tesa elec­to­ral de Pere Navarro. És una pro­jecció impos­si­ble i mai no sabrem si en unes primàries ober­tes els resul­tats que apun­ta­ven les enques­tes dels dia­ris, més favo­ra­bles a Tura, s'hau­rien con­fir­mat. Sem­pre ens que­darà el dubte de saber si el PSC, en el seu con­sell naci­o­nal, va mos­trar una piràmide inver­tida res­pecte a l'estat de l'opinió gene­ral.

Però el dia era far­cit de temes cen­trals de l'agenda política i estava mar­cat per la pre­pon­derància de les infor­ma­ci­ons, que subrat­lla­ven el furor cons­ti­tu­ci­o­nal del Par­tit Popu­lar. D'una banda, les cri­des a la uni­tat de Mari­ano Rajoy, insis­tint en el fet que en un món glo­bal qui pot tenir interès a crear fron­te­res?, i, de l'altra, els esforços del minis­tre Cristóbal Mon­toro i del secre­tari d'Estat Anto­nio Beteta per fer-nos com­bre­gar amb rodes de molí, insul­tar la nos­tra intel·ligència i demos­trar-nos un nivell d'estultícia difícil­ment supera­ble.

El mateix diu­menge, com si fos per tan­car el cer­cle argu­men­tal, ens va ofe­rir un 30 minuts de TV3 sobre els pro­ble­mes de l'N-II a Girona, que podria esde­ve­nir el símbol màxim, el para­digma, de les rei­te­ra­des pre­ses de pèl de l'Estat a Cata­lu­nya. Algun dia aga­faré el fil fràgil de l'evo­lució del soci­a­lisme català i entraré en les gira­gon­ses i els replecs de la seva evo­lució.

Però avui em vull con­cen­trar en la relació que s'esta­bleix entre la política i les opi­ni­ons del PP, d'una banda, i la rea­li­tat con­creta dels pro­ble­mes d'infra­es­truc­tu­res a Cata­lu­nya. Qui diu l'N-II, diu els acces­sos fer­ro­vi­a­ris a l'aero­port de Bar­ce­lona des de Sants, el via­ducte ina­ca­bat sobre el Llo­bre­gat, la vari­ant de Valli­rana o, sobre­tot, els acces­sos via­ris i fer­ro­vi­a­ris al port de Bar­ce­lona, que han adqui­rit noto­ri­e­tat amb motiu de la inau­gu­ració de la nova ter­mi­nal de Hutc­hin­son al moll Prat del port. En tots els casos estem par­lant d'obres començades i atu­ra­des, o d'obres pro­jec­ta­des i lici­ta­des sense començar i sem­pre obres d'impe­ri­osa neces­si­tat per al nor­mal desen­vo­lu­pa­ment de l'acti­vi­tat econòmica d'un ter­ri­tori que fa una de les con­tri­bu­ci­ons més des­ta­ca­des al PIB de l'Estat. Costa d'enten­dre que en temps de crisi i de grans difi­cul­tats les auto­ri­tats del Minis­teri de Foment i el govern d'Espa­nya insis­tei­xin a man­te­nir un dogal que ofega i frena el crei­xe­ment d'una zona on la inversió pri­vada ha anat sem­pre davant de la inversió pública. Sem­bla que es vul­guin posar dics de con­tenció, frens, més que gene­rar estímuls per a la cre­ació de riquesa.

Recordo ara que fa uns anys a València, i en un acte sobre el cor­re­dor del Medi­ter­rani, els direc­tius de tres fàbri­ques de cot­xes –Ford, Seat i Nis­san– van dir amb una clare­dat acla­pa­ra­dora que o es reso­lia aviat el tema del cor­re­dor i s'esta­blia una línia de mer­ca­de­ries eficaç fins a França en ample inter­na­ci­o­nal o aca­ba­rien no tenint altre remei que tan­car i por­tar les seves fac­to­ries a d'altres ter­ri­to­ris amb més faci­li­tats de trans­port i movi­ment de les mer­ca­de­ries. Els com­po­nents cap a dins i els cot­xes aca­bats cap enfora.

Sem­bla lògic con­cen­trar les inver­si­ons on hi ha una demanda asse­gu­rada i insa­tis­feta, on hi ha una inversió pri­vada que ha pas­sat al davant, i on el retorn a la hisenda pública en forma d'ingres­sos està més que garan­tit. Però aquesta raci­o­na­li­tat no exis­teix i les auto­ri­tats espa­nyo­les ens mos­tren, una vegada i una altra, una acti­tud de pre­potència i menys­preu que sem­bla un afront a les auto­ri­tats euro­pees que ens exa­mi­nen amb lupa i que no tro­ben la cor­res­pondència que ens recla­men per tal de començar a exer­cir una tutela intel·ligent. Ras i curt, els pres­su­pos­tos gene­rals de l'Estat per al 2013 cauen, un cop més, en la irra­ci­o­na­li­tat de seguir inver­tint, més i més, on no cal i no inver­tint on cal. Però l'escarni màxim no se situa sola­ment en aquesta fla­grant con­tra­dicció. La burla l'hem de tro­bar en l'incom­pli­ment de la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera de l'Esta­tut d'Auto­no­mia de Cata­lu­nya, en el fet que els pres­su­pos­tos no com­plei­xen amb un nivell d'inver­si­ons que que­den molt per des­sota del 18,8 de l'apor­tació al PIB espa­nyol que fa Cata­lu­nya.

Les expli­ca­ci­ons del minis­tre i el secre­tari d'Estat rat­llen la pro­vo­cació i mos­tren un grau de cinisme extrem, perquè no els vull con­si­de­rar tan igno­rants. Beteta ens diu que les comu­ni­tats s'han de dei­xar de romanços i con­cen­trar-se en la sani­tat i l'edu­cació, i Mon­toro jus­ti­fica l'incom­pli­ment, que reco­neix, de l'Esta­tut amb l'argu­ment que em sona molt fami­liar, que “no hi ha diners”. Però si el que es tracta de garan­tir és un per­cen­tatge i no un total abso­lut què hi té a veure que hi hagi més o menys diners? Hi ha els que hi ha, i amb aquests que són els que deuen figu­rar en els pres­su­pos­tos gene­rals de l'Estat com a total d'inversió, només deu cal­dre una sen­zi­lla regla de tres i deduir-ne el 18,8% i apli­car-lo a Cata­lu­nya. Dis­tri­buir ter­ri­to­ri­al­ment i per­cen­tu­al­ment els diners que sí que hi ha. Però no, resulta que ens pre­nen per xim­ples i que el que hem de fer és enten­dre les penúries de l'Estat i dei­xar que aquest mal­gasti on li pla­gui, incom­pleixi les lleis que en un altre sen­tit exhi­bei­xen com la garan­tia per impe­dir un major grau d'auto­go­vern per a Cata­lu­nya i el seu lliure exer­cici de l'auto­de­ter­mi­nació.

M'inclino a pen­sar que si Mon­toro i Beteta no saben cal­cu­lar el 18,8% de la misèria i inver­tir-lo a Cata­lu­nya i s'excu­sen en la manca de diners és que el seu nivell de matemàtiques és tan mise­ra­ble que avui no pas­sa­rien cap de les revàlides impo­sa­des i res­sus­ci­ta­des pel seu com­pany del Con­sell de Minis­tres, el minis­tre Wert.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.