Opinió

L'Estat del PSC

Els dirigents del PSC sembla que vulguin viure dels vots de l'ahir; no s'adonen del canvi profund experimentat per la societat catalana en els darrers anys

Espa­nya, el Regne Unit i Bèlgica són tres estats de l'Europa Occi­den­tal amb naci­ons sot­me­ses que mani­fes­ten un desig de ser també estats. La rei­vin­di­cació es plan­teja per via democràtica, de forma majo­ritària entre els seus ciu­ta­dans. Amb la cai­guda del comu­nisme s'han resolt els casos de 14 naci­ons que se sen­tien opri­mi­des sota la fèrria mà de l'extinta URSS. Escòcia té un procés obert de nego­ci­ació eman­ci­pa­dor amb el Regne Unit. Fla­mencs i valons de moment no tren­quen a Bèlgica, on la monar­quia sem­bla l'únic que els manté units. Només Cata­lu­nya demana de forma mas­siva, lliure i democràtica el dret a deci­dir. La raó d'aquesta rei­vin­di­cació cal bus­car-la en la secu­lar relació econòmica d'espoli a Cata­lu­nya, en el menys­preu polític i la humi­li­ació per­ma­nent, en l'intent con­ti­nuat de geno­cidi cul­tu­ral –de pro­ves en sobren– i en el rebuig social a una història cen­tra­lista de 300 anys ori­gi­nada per la impo­sició del derecho de con­quista després d'un atroç tri­omf mili­tar.

Els cata­lans volen un Estat propi refe­ren­dat pel dret a deci­dir, tot seguint l'arti­cle 1.1 –“Tots els pobles tenen el dret a l'auto­de­ter­mi­nació”– que va adop­tar la sessió plenària de l'ONU el 16 de desem­bre del 1966. Són unes nor­mes jurídiques vin­cu­lants per a tots els estats que les han rati­fi­cat, com per exem­ple l'Estat espa­nyol, que ho va fer el 20 d'abril del 1977. Pretén el PSC negar aquest dret? Ser còmplice dels qui el neguen? Els dar­rers anys hom pateix per la pèrdua de rumb del PSC, un par­tit clau fins al pre­sent en la història de Cata­lu­nya; per això dol veure com va a la deriva. Sem­bla que no pas­se­gin pels car­rers, que no vagin als llocs de tre­ball, que no tin­guin fills a la uni­ver­si­tat ni als ins­ti­tuts, que no sen­tin els mes­tres de les esco­les, que no es moguin de casa i, encara allà, no escol­tin ràdios ni tele­visió. És de cecs no veure que a Espa­nya no ens esti­men com a cata­lans; volen els nos­tres diners, res més.

tot­HOM SAP que el nos­tre espai naci­o­nal de temps era defi­nit com una àrea naci­o­na­litària que s'havia de per­fi­lar de forma pre­cisa. A finals dels setanta ho expli­cava Pierre Vilar i ho seguien, de forma més o menys sem­blant de Joan Fus­ter, Josep Fon­tana, Jordi Nadal, Antoni Gutiérrez-Díaz, Joan Raventós, Josep Ter­mes, Josep Benet i altres anti­fran­quis­tes d'ales­ho­res. Uns incloïen els Països Cata­lans; la resta ho dei­xava al lliure deter­mini de la soci­e­tat res­pec­tiva. Uns mes­tres que han fet milers de dei­xe­bles arreu, entre ells molts dels que ara nave­guen entre la obediència al PSOE i la seva iden­ti­tat naci­o­nal. Felipe González o Guerra els van atraure, els dona­ven càrrecs i suport de par­tit amo; tant amb els dos compañeros de Sevi­lla com amb Zapa­tero, mai no han estat escol­tats, tret dels ser­vi­dors fidels age­no­llats a l'apa­rell de Madrid. Els diri­gents d'ara sem­bla que vul­guin viure dels vots antics, de l'ahir; no s'ado­nen del canvi pro­fund que ha expe­ri­men­tat la soci­e­tat cata­lana en els dar­rers anys. Fins i tot en el seu nucli fami­liar i d'amics. Estan tan­cats en un plan­te­ja­ment doc­tri­nari fede­ral, un enigma que només ells defen­sen.

El seu futur és negre. O bé coin­ci­di­ran en la defensa d'una Espa­nya que ningú vol, en què només tro­ba­ran el cen­tra­lisme naci­o­na­lista exclo­ent del PP o un PSOE de fede­ra­lisme ine­xis­tent. Difícil d'empas­sar després d'anys de govern, amb la burla còmplice que van fer de l'Esta­tut votat pel poble de Cata­lu­nya i negant prin­ci­pis bàsics dels drets humans, recor­dem-ho, que estan a la carta fun­da­ci­o­nal de les Naci­ons Uni­des. El PSC no pot defen­sar un estat erroni. No escol­tar la soci­e­tat, el seus votants i fins i tot molts dels seus mili­tants és suïcidar-se política­ment. El PSC està al cos­tat de la gent que vol deci­dir o hi està en con­tra. No m'ima­gino als lli­bres d'història de pocs anys lle­gir els noms de gent que apre­cio, i he admi­rat, al cos­tat de Vidal-Qua­dras, Jiménez Losan­tos, Pedro J. Ramírez o Rosa Díez, per citar els més his­triònics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.