El mirall d'Ítaca

Ara hi ha molta gent que parla d'Ítaca sense saber ben bé on es troba aquesta illa grega i sense com­pren­dre del tot l'abast del seu sim­bo­lisme. Molts pot­ser han sen­tit Llach, però pocs han lle­git Homer. Qui l'havia lle­git, natu­ral­ment, era Josep Car­ner, autor del poema “Ulis­ses pensa en Ítaca”, inclòs en el recull Lle­gen­dari.

L'escrip­tora i poeta M. Àngels Anglada va publi­car, fa trenta anys, un assaig sobre aquest poema en edició de bibliòfil –175 exem­plars– del mala­gua­nyat Miquel Plana, il·lus­trat per ell mateix amb gra­vats a punta seca i con­ver­tit en un petit tre­sor bibli­ogràfic: Viatge a Ítaca amb Josep Carner (El tòrcul i les lle­tres, Olot, 1982). Anglada diu que l'Ulis­ses que enyora el seu reialme és, en els ver­sos de Car­ner, el poeta que, exi­liat a Bèlgica, enyora Cata­lu­nya, la seva pàtria per­duda. El pai­satge espo­nerós que des­criu és el de la mítica illa, però segons Anglada és “un mirall amb prou fei­nes ente­lat” on es reflec­tei­xen els per­fils del Prin­ci­pat. Vist de lluny, el país pren la forma d'una illa; Car­ner la veu així, com una “illa ima­ginària / feta refeta i habi­tada en som­nis / bas­tida en el record i en l'impos­si­ble”, i es pro­clama fidel “a l'esquinçall, / en altres temps ban­dera”. Aquest vers és paral·lel al de Sagarra en el pro­emi del Poema de Mont­ser­rat: “ Ara que (...) és tan des­co­lo­rit, de tan absent, / el meu domàs de festa...”

Però han pas­sat els anys, i ara la ban­dera ja no està esquinçada ni és absent, sinó que llu­eix com a domàs de festa en els bal­cons, com a senyera en els àmbits ofi­ci­als i com a esten­dard en les mani­fes­ta­ci­ons, sovint amb una estre­lla afe­gida. I l'illa ja no és ima­ginària ni bas­tida en l'impos­si­ble, sinó que es pre­senta pos­si­ble i real men­tre con­creta i pre­para el seu futur. Car­ner vivia lluny, però els cata­lans som aquí. Per a Anglada, som els “petits Ulis­ses d'una Itaca encara no ple­na­ment reco­brada”; per a Car­ner, d'una pàtria “no encara nas­cuda / com l'han somi­ada sos fills”. Pere Quart, a Cor­ran­des d'exili, explica com és aquest somni: “Una pàtria tan petita / que la somio com­pleta.” Car­ner vivia lluny, però els cata­lans som aquí.