Va ser casa seva

Feia olor de ver­det. D'humi­tat grisa, de fred blanc, d'absència groga i de bui­dor enne­grida. La clau havia que­dat com­pri­mida al pany de la porta de l'entrada i no hi havia hagut manera de fer-la'n sor­tir. L'hau­ria de dei­xar i tor­nar amb un ser­ra­ller per treure-la.

Sem­blava que també allà el temps s'havia parat. A l'obrir la porta l'olor de pas­sat es va esca­po­lir per l'escala angosta, lúgubre i fosca. Per aque­lla escala d'esca­lons alts, d'un gra­net de color gris, piga­llat i antipàtic que no embruta però que mai fa la sen­sació d'estar del tot net.

La llum que dei­xa­ven pas­sar les velles i gas­ta­des per­si­a­nes de llis­tons situ­ava l'entorn de la cam­bra en una altra època. Una època ante­rior que li feia mal recor­dar. Va res­pi­rar fons i va entrar. Li va cos­tar poc. Molt menys del que havia pen­sat, molt menys del que li havien dit. Pro­ba­ble­ment perquè a ella ja no li feia mal res del que hi havia allà. S'havia curat. Feien mal la pressió i el fred de les parets, però aquesta sen­sació no li tras­pas­sava l'ànima. No li arri­bava al cor.

Tot ho recor­dava més gran, molt més gran. Fins i tot les rajo­les amb aque­lla sanefa regu­lar que només es modi­fi­cava quan entra­ves a la cuina i als banys.

A la sala, les habi­ta­ci­ons i el tre­ba­lla­dor a on la vida fami­liar havia estat la pro­ta­go­nista, allà les rajo­les seguien una estètica bur­gesa. Ella s'havia pre­pa­rat i havia deci­dit que, en aquest pri­mer con­tacte amb l'estruc­tura física del pas­sat, no dei­xa­ria que la nostàlgia se li apo­derés.

Va anar direc­ta­ment al moble baix del tre­ba­lla­dor a on s'havien guar­dat esto­va­lles, tova­llons i dis­pen­sa­dors de men­ja­dor. Li va cos­tar obrir-lo. Eren mobles d'una altra època, en què les guies no exis­tien i tot, abso­lu­ta­ment tot, reque­ria un esforç humà con­si­de­ra­ble.

Era buit, però va bus­car en la fusta la rodona, allò que l'àvia, abans de morir, li havia comen­tat. La va tro­bar. La falsa tapa es va aixe­car i allà esta­ven. Allà esta­ven els papers, les car­tes de les quals havia sen­tit par­lar tants i tants anys i que mai havia pen­sat que exis­tis­sin real­ment. Ara sí. Ara podria tor­nar a reviure amb la seva àvia aquell amor d'una dua­li­tat moral que va con­di­ci­o­nar l'existència de tota la família fa ja tants anys...

Surt. Ho deixa tot tal com estava. No volia trans­gre­dir res més. Allò havia estat casa seva, casa de la seva mare i de la seva àvia, però ara ja no li per­ta­nyia...