La columna
Les tisores del senyor Wert
El senyor José Ignacio Wert era un assidu de les tertúlies polítiques de la Cuatro. Contingut amb prou feines per l'enyorada Concha García Campoy, pontificava i discutia amb aires de suficiència i un toc d'extravagància. Ascendit inesperadament a ministre de Cultura, es va fer notar de seguida pels seus estirabots i ha acabat revelant-se com l'autèntic botxí del tresor que tenia encomanat i que estava obligat a guardar i a protegir.
El primer cop de destral va ser l'increment de l'IVA cultural, del 8% al 21%. Xavier Antich ho ha dit sense embuts a La Vanguardia, es tracta d'un “IVA de mort”. Potser no era casual que l'increment tributari per a l'accés al teatre, al cinema, als concerts i a d'altres béns culturals fos idèntic a l'aplicat als serveis funeraris: assistir a un espectacle, visitar un museu o morir-se eren actes sotmesos a un idèntic augment de contribució; s'apujaven igual la contemplació voluntària d'un fet cultural i la conducció obligatòria a un tanatori. I és que la mesura comportarà, en efecte, la mort de molts locals, la defunció de moltes companyies, la dissolució de molts grups, la desaparició de moltes empreses productores o promotores.
La destralada definitiva ha arribat amb els pressupostos de l'Estat, contemplats amb estupor pel govern català, que té transferida la cultura com a competència exclusiva. Retallades dràstiques, entre el 27% i el 50%, als ajuts, als ajuts a les grans institucions culturals (Liceu, Palau de la Música, Teatre Lliure, MNAC, MACBA, Fundació Miró) i als arxius, biblioteques, serveis de patrimoni...
L'accés a la cultura és un dret universalment reconegut i tots els estats europeus malden per emparar-lo i no perjudicar-lo. No hauria de fer el mateix, aquí, el ministeri del ram? Hi ha una frase coneguda del dramaturg nazi Hanns Johst, atribuïda sovint a Hermann Göring: “Cada vegada que sento la paraula cultura, em poso la mà a la pistola.” El pompós ministre Wert en podria dir una de semblant: “Cada cop que sento la paraula cultura, me'n vaig a buscar les tisores.” Aquesta segona versió sembla més suau però no ens enganyem: amb unes tisores també es pot matar.
