La força de les idees

Roland N. Strom­berg (1916-2004) era un his­to­ri­a­dor nord-ame­ricà a qui, com al recent­ment des­a­pa­re­gut Eric Hobs­bawm, li agra­dava el jazz. Va ense­nyar a les uni­ver­si­tats de Mary­land (1947-1966), Sout­hern Illi­nois (1966-1967) i poste­ri­or­ment a la de Wis­con­sin, a Milwaukee, fins que es va reti­rar l'any 1987. Va publi­car un munt de lli­bres al vol­tant de la història intel·lec­tual euro­pea i la cons­ti­tució, diguem-ho així, de la democràcia i els meca­nis­mes de defensa del món occi­den­tal. Va cen­trar-se, doncs, en la força de les idees per demos­trar –com ja deia H.G. Wells– que la història de la huma­ni­tat era, essen­ci­al­ment, la història d'aques­tes idees. A pesar que tot­hom creu “des­co­brir” idees noves, de fet el pen­sa­ment con­tem­po­rani res­sus­cita idees anti­gues. Deia Strom­berg que quan es rei­vin­dica la força revo­lu­cionària de Marx i Kierke­ga­ard cal­dria tenir pre­sent que també van ser els pre­cur­sors del pen­sa­ment vic­torià. En fi, els lli­bres de Roland Strom­berg tenen una vocació panoràmica molt sug­ge­ri­dora que es pre­o­cu­pen del drama d'Europa.

L'únic lli­bre de Strom­berg, que jo sàpiga, que ha estat traduït al català o al cas­tellà és una mena de manual uni­ver­si­tari, Euro­pean Inte­llec­tual His­tory since 1789, publi­cat per pri­mera vegada l'any 1968, i del qual es van fer diver­ses edi­ci­ons. Aquest lli­bre, que avui només es pot tro­bar a les lli­bre­ries de vell, arrenca amb una endreça de George Ber­na­nos, aquell pen­sa­dor catòlic francès que l'any 1938 va escriure un magnífic lli­bre sobre la repressió fran­quista a Mallorca: Les grands cimetières sous la lune. La cita de Ber­na­nos diu així: “El drama d'Europa és un drama espi­ri­tual, el drama de la ment.” Pot­ser és una apre­ci­ació una mica exa­ge­rada, però vist com va anar la història del segle XX, pot­ser sí que tenia raó Ber­na­nos, i l'addicció de molts pen­sa­dors a les idees temeràries ha estat letal per a l'evo­lució de la huma­ni­tat. Hi ha un altre lli­bre, del també his­to­ri­a­dor nord-ame­ricà Mark Lilla (1956), que en parla àmpli­a­ment. En aquesta superba i con­cisa obra dedi­cada a ana­lit­zar la passió política de diver­sos intel·lec­tu­als euro­peus, hi ha una cita del psi­quia­tre i filòsof Karl Jas­pers (1883-1969) refe­rida al pen­sa­dor teme­rari ale­many per excel·lència, Mar­tin Hei­deg­ger (1889-1976), lli­gat al nazisme, que fa pen­sar fins a quin punt és com­plex el món de les idees: “Si mai vam com­par­tir una cosa que pogués ano­me­nar impuls filosòfic, jo li imploro que es res­pon­sa­bi­litzi d'aquest do! Posi'l al ser­vei de la raó, de la rea­li­tat que tenen la vàlua i les pos­si­bi­li­tats huma­nes i no pas al ser­vei de la màgia!” És clar que Jas­pers, que el 1946 va escriure La qüestió de la cul­pa­bi­li­tat ale­ma­nya, havia com­par­tit l'addicció a Hei­deg­ger que també va tenir la gran Han­nah Arendt (1906-1975) –per bé que en el seu cas hi havia una addicció car­nal encara més forta–, que tan­ma­teix fou l'autora de l'influ­ent Els orígens del tota­li­ta­risme (escrit a par­tir del 1945), per ana­lit­zar la jus­ti­fi­cació ideològica del ter­ror.

en la intro­ducció del lli­bre sobre la història intel·lec­tual euro­pea, Strom­berg recorre a Vol­taire per jus­ti­fi­car el perquè d'aque­lla seva volun­tat de ras­tre­jar la història de la ment humana. Deia l'il·lus­trat Vol­taire que és millor saber com pen­sa­ven els homes d'altres èpoques que no pas esbri­nar com actu­a­ven. Hi ha molts manu­als d'història –vagin a qual­se­vol lli­bre­ria i ho com­pro­va­ran– que es limi­ten a expli­car els esde­ve­ni­ments polítics o les llui­tes soci­als per expli­car l'evo­lució humana. Les idees, en canvi, només són estu­di­a­des quan estan sis­te­ma­tit­za­des en forma d'ide­o­lo­gia. Però la veri­tat és que l'atmos­fera que va fer pos­si­ble un fet en con­cret també és impor­tant. És clar que Robes­pi­erre va tenir el seu Rous­seau i Lenin no s'entén sense Marx. Al cap­da­vall tenen raó aquells que cre­uen que en política les idees són filles de les neces­si­tats pràcti­ques. La valo­ració de les for­ces polítiques depèn tant de les idees com del fet que tot­hom per­cebi quins interes­sos repre­sen­ten. I això ha estat així sem­pre. Fins i tot ara, quan hi ha qui menysté la política per exces­si­va­ment pragmàtica i cir­cums­tan­cial. És una acu­sació recur­rent, que arrenca de la dis­torsió del pen­sa­ment mate­ri­a­lista, però que el temps s'ha encar­re­gat de des­men­tir. La gent no actua tan sols per un mer interès, per un interès mate­rial. Si només observéssim la política des d'aquesta pers­pec­tiva, pro­ba­ble­ment no entendríem la natu­ra­lesa del ter­ro­risme. “No hi ha res més fort que el poder d'una idea”, escriu Strom­berg. Cer­ta­ment, quan les idees coin­ci­dei­xen amb l'evo­lució social, la seva força és impres­si­o­nant. Però fins i tot ho és quan no coin­ci­dei­xen, quan van con­tra­cor­rent.

Ara m'adono que pot­ser he diva­gat massa. Però és que el moment polític que vivim avui dia a Cata­lu­nya em porta a refle­xi­o­nar, pre­ci­sa­ment, sobre la força de les idees com a fona­ment de l'acció. Pot­ser és un recurs periodístic i prou, però em sem­bla molt pobre creure que el MHP Artur Mas actua com actua sim­ple­ment perquè es va lle­var l'endemà de la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre i va des­co­brir la veri­tat reve­lada. Diria, fins i tot perquè alguna vegada hi he estat impli­cat, que les coses no han anat ben bé així. L'acció madura amb el pen­sa­ment. Perquè, quan el pen­sa­ment només és deu­tor de l'acció, esdevé peri­llo­sa­ment popu­lista. També és veri­tat que la selecció d'unes idees per damunt d'unes altres està con­di­ci­o­nada per la rea­li­tat social de cada moment. Tot­hom pensa con­di­ci­o­nat per l'entorn en el qual viu. La qüestió és si sap cop­sar-lo bé o no. I en aquest sen­tit tenia raó Vol­taire.