Mestres de tot i aprenents de res

Un altre informe, ara de la Unesco, denun­cia l'escàs interès que hi ha a Espa­nya pels estu­dis. És habi­tual que els infor­mes PISA, de l'OCDE, reflec­tei­xin uns resul­tats més aviat poc bri­llants. I l'evidència cor­ro­bora que, a més de no tenir ofici ni bene­fici, com més va més gent hi ha que xapo­teja en la ignorància sense cap pro­blema de consciència. Tot seguit, experts i ter­tu­li­ans rei­te­ra­ran els laments habi­tu­als, acu­sa­ran els polítics d'impo­sar refor­mes erràtiques i lamen­ta­ran que les reta­lla­des pres­su­postàries ens allu­nyen de posar-hi remei, tot molt cert, però pot­ser hi ha un pro­blema més greu de fons. Quan les coses es fan d'una deter­mi­nada manera durant dècades, per força hem de con­cloure que ja ens està bé. La política edu­ca­tiva mai no entra en el debat elec­to­ral; sol ser resul­tat de con­sen­sos ori­en­tats a negar l'existència de con­flic­tes i a ofe­rir un pano­rama idíl·lic de les esco­les que només cal posar en blanc i negre perquè sigui homo­lo­ga­ble als del No-Do. I la gran pre­o­cu­pació dels pares no és que els seus fills apren­guin sinó que esti­guin ben entre­tin­guts, ben desats durant mol­tes hores, i que no hagin de fer deu­res a casa. Ara, a qui hem de recla­mar si hem per­dut els papers i ens han pres el número? El pri­mer error va ser con­si­de­rar que l'ense­nya­ment és com­petència de l'Estat; no, és res­pon­sa­bi­li­tat dels pares, i és per dele­gació d'aquests que l'escola exis­teix. Tot­hom entén que és una ins­ti­tució necessària perquè la majo­ria no tenen el temps ni els conei­xe­ments sufi­ci­ents per ense­nyar els fills a casa, però la res­pon­sa­bi­li­tat és ina­li­e­na­ble. Si l'has pujat com un inútil, no et quei­xis si no ser­veix per a res, i desen­ga­nya't, el govern no t'aju­darà a man­te­nir-lo. El segon error és creure que s'hi va sobre­tot a pas­sar l'estona i que els afers impor­tants els ense­nya la vida. Curi­o­sa­ment, gai­rebé tot­hom ve d'avis i besa­vis de pocs estu­dis o anal­fa­bets fun­ci­o­nals que tenien poques idees però molt més clares, i una d'aques­tes era que és impor­tant saber de lle­tra, i tenir ganes d'apren­dre a ser algú a la vida. Així ho van incul­car als seus des­cen­dents, però per desgràcia aquest res­pecte pel conei­xe­ment ha des­a­pa­re­gut de la consciència col·lec­tiva; els bri­valls cam­pen i els gan­duls no pas­sen ànsia. Fins que no tor­nem a creure que hem vin­gut al món a patir i a tre­ba­llar, i que a ningú no li rega­len el futur, els infor­mes no faran altra cosa que cer­ti­fi­car una inep­ti­tud pro­gres­siva.