“Madame Dèficit”

Madame Dèficit és el renom que va arri­bar a rebre Maria Anto­ni­eta, la que es va casar, als catorze anys, amb Lluís XVI de França. Devia ser la manera de rejo­ve­nir seguint el prin­cipi que un té l'edat de la pell que toca. És clar que el monarca francès tam­poc és que la toqués gaire; estava més per la cacera, una de les dèries ances­trals de la nis­saga borbònica.

La jove austríaca, filla de l'empe­ra­dor Fran­cesc I i de Maria Teresa, va viure l'esplen­dor impe­rial dels jar­dins de Ver­sa­lles, i les esca­pa­des noc­tur­nes a les fes­tes de París. Va gas­tar com ningú, atra­pada entre el luxe, colla­rets i joies exclu­si­ves, i l'escuma de la cort. I es va interes­sar massa tard per les qüesti­ons de govern. Just quan ja havia per­dut el favor del poble. Quan havia des­qua­drat els comp­tes públics per l'excés de des­pesa.

Ste­fan Zweig, el prolífic escrip­tor vienès autor del cele­brat Moments estel·lars de la huma­ni­tat, va escriure aquest fas­ci­nant relat sobre la vida de Maria Anto­ni­eta, la víctima més famosa de la gui­llo­tina revo­lu­cionària. Se la va endur el 16 d'octu­bre del 1793.

Res­pon­sa­ble d'una core­o­gra­fia vital més sin­co­pada que el Gang­nam style coreà i totes les seqüeles, des de la del Polònia i el Mas style, fins a la dels estu­di­ants de l'exclu­siva escola d'Eton, i amb amant nòrdic inclòs, el comte Von Fer­sen, Maria Antònia va ser incapaç de detu­rar l'onada que se l'endu­ria com a víctima de coll exqui­sit. I tot va arri­bar sob­ta­da­ment, res sem­blava pre­sa­giar aque­lla deserció sub­til. El silenci es va fer amo de Ver­sa­lles, cada vegada menys dames i cava­llers assis­tien a les recep­ci­ons, i els pocs que hi ana­ven ni com­pe­tien per la con­versa. Les pro­ba­bi­li­tats de lin­xa­ment del seu retrat fins i tot van fer reti­rar del Saló el qua­dre que n'havia pin­tat Vigée Lebrun. La madame ha tor­nat a aga­far cos a Europa. El dèficit torna a ser la gran bata­lla, i les pràcti­ques de l'aus­te­ri­tat es reve­len inca­pa­ces de fer que l'eco­no­mia aixe­qui el vol i s'acabi aquest mal­son. Fins es res­pi­ren els aires de revolta del Joc de la Pilota, i l'Assem­blea Naci­o­nal, adap­tada al segle XXI. I els talls de gui­llo­tina aga­fen aires d'esti­ra­bot. Caldrà veure si la gen­tada sor­tida als car­rers acaba acce­le­rant el can­vis de model, d'estruc­tu­res, o de poders com a la revo­lució fran­cesa.