Va d'escenaris

Fins fa poc, la paraula esce­nari sig­ni­fi­cava només la part del tea­tre on es pen­ja­ven els deco­rats i on es movien els actors. Ara els sociòlegs, els eco­no­mis­tes i els polítics han posat de moda una altra accepció del mot, encara no reco­llida als dic­ci­o­na­ris: l'esce­nari com a sinònim d'una situ­ació futura, pos­si­ble, gene­ral­ment incerta: un esce­nari de crisi, un esce­nari de con­flicte, un esce­nari de reac­ti­vació, un esce­nari d'inde­pendència...

En el doble sen­tit del mot, l'esce­nari espa­nyol d'avui es pre­senta com l'espla­nada del cas­tell d'Elsi­nore, on Ham­let rep, de sobte, la reve­lació de ter­ri­bles ini­qui­tats. Ja va dir Joan Mara­gall, fa més d'un segle, que tot el país era com un gran príncep de Dina­marca, sotmès cada mati­nada a les més insòlites reve­la­ci­ons. Com a l'immor­tal per­so­natge de Shakes­pe­are, se'ns mos­tren cada dia fets temi­bles “com els heralds que sem­pre pre­ce­dei­xen els des­tins i pro­lo­guen les grans fata­li­tats que s'acos­ten”.

Per aca­bar-ho d'espat­llar, la immensa majo­ria dels polítics que omplen l'esce­nari són uns pèssims actors, i no se sap mai si estan inter­pre­tant un Cal­derón o un Arnic­hes, un Pemán o un Bena­vente, un Mar­quina o un Valle-Inclán. Els soferts espec­ta­dors res­tem per­ple­xos i supor­tem, com Ham­let, “l'insult de l'opres­sor, l'ultratge superb, la len­ti­tud de la justícia, la imper­tinència dels pode­ro­sos...”

José Martínez Ruiz, Azorín, va ser un mal dra­ma­turg: les onze obres tea­trals que va escriure no han resis­tit el pas del temps. Tan­ma­teix, va ser un lúcid ana­lista de la seva època. El 5 d'agost de 1900, en una carta per­so­nal a Mara­gall, reco­llida per Joa­quim Molas a Mara­gall i Azorín (Fun­dació Mara­gall, 2011), l'escrip­tor de Monòver va desem­mas­ca­rar cru­a­ment les misèries del moment polític: “La vida ofi­cial de la España con­tem­poránea es una tra­gi­co­me­dia que a ratos hace reir y a ratos indigna. Como los anti­guos sai­ne­tes, acaba siem­pre en palos a los villa­nos. De éstos, unos sopor­tan paci­en­te­ment la broma, otros la encu­en­tran pesada, y otros –los más avi­sa­dos– inten­tan aban­do­nar el tea­tro.”

Aquest és, exacte, l'esce­nari d'avui, des­crit profètica­ment fa 112 anys.