Carta de fe

Li hau­ria pogut dir que ho pro­hi­bien les orde­nan­ces mili­tars. O limi­tar-se sim­ple­ment a recor­dar-li que estava inco­mu­ni­cat. També, en un arra­va­ta­ment de gallardía hidalga, hau­ria pogut per­me­tre's, botxí fins i tot en la humi­li­ació, estri­par-li la carta davant seu. Però no. El tinent coro­nel Gon­zalo Zar­ranz Mari­ana (¡Viva Franco! ¡Arriba España!) va esti­mar-se més fer-li creure, a Com­panys, que sí, que faria arri­bar a la seva cunyada la carta que aquest, en aque­lla llen­gua que “nunca fue de impo­sición” (¡Viva Juan Car­los I!, 23.I.2001), li havia escrit des de la presó de Montjuïc, quan tot feia pre­veure ja el destí que espe­rava al Pre­si­dent. I, havent sor­tit de la cel·la, temps va fal­tar-li, al caba­llero aquell de la Raza, per llençar-la. Cal creure que com a pèrfid maligne, no pas com a pietós –i covard– men­ti­der. Punt.

Vet aquí, però, que lla­vors un sub­al­tern, sobre­po­sant-se pro­ba­ble­ment sense saber-ho a la síndrome Fabrice, recu­pera la carta d'entre les escom­bra­ries. No gosa com­plir l'encàrrec enco­ma­nat, és clar. Però la con­serva. Com a record. Com a curi­o­si­tat. Com a inno­mi­na­ble tro­feu.

I ve que, en temps ja de democràcia (tan ben ges­ti­o­nada sobre­tot per mar­mes­sors ideològics del gran Zar­ranz), arriba una crisi demo­li­dora. D'on treure qua­tre pris­tincs els hereus del sub­al­tern? Que no té tot preu, i prou, segons la lògica del lliure mer­cat? Per què no repes­car per segon cop el docu­ment avial i por­tar-lo a sub­hasta a can Bal­clis?

Així, a la des­trucció humi­li­ant pro­vo­cada pel fei­xisme, s'hi hau­ria afe­git la vena­li­tat tri­vial del capi­ta­lisme.

Aquesta vegada, tan­ma­teix, el doble exter­mini no ha reei­xit. Gràcies als bons ofi­cis de fami­li­ars i d'advo­cats per­fec­tes conei­xe­dors de què és la memòria històrica: en aquest cas, la d'una carta que dóna fe de la barbàrie i del mer­can­ti­lisme a què ha de fer front aquest país per sobre­viure com a tal.