Els àngels decapitats

Al pòrtic de la cate­dral de Reims hi ha una escul­tura cone­guda com l'àngel del som­riure. L'àngel va ser deca­pi­tat pel bom­bar­deig ale­many del 1914, en els ini­cis de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Va roman­dre sense cap fins que l'any 1926 van tor­nar-lo a posar al seu lloc. Així ho recor­dava Enric Juli­ana, amb motiu del 50è ani­ver­sari de la recon­ci­li­ació entre França i Ale­ma­nya.

A la cate­dral de Girona també hi havia, des del 1714, una enorme figura de bronze que coro­nava la cúpula del cam­pa­nar. L'àngel gira­tori, que ser­via de penell, tam­poc no tenia cap: la lle­genda diu que el va per­dre per l'impacte d'una bom­barda fran­cesa durant els set­ges del 1808 i el 1809. Així va roman­dre fins que l'any 1968 la vella estàtua, dete­ri­o­rada pel temps, va ser subs­tituïda per una de nova amb el cap ben dret.

L'àngel deca­pi­tat de Girona és una peça cab­dal de la ico­no­gra­fia ciu­ta­dana. Apa­reix en el Josa­fat de Ber­trana, en una novel·la de Jaume Minis­tral, en un relat de Jordi Arbonés, en un poema de Sagarra, en una prosa de Tomàs Garcés... Ell ha indi­cat els vents, ha comp­tat les hores amb la cam­pana que té als peus i ha pre­si­dit la vida quo­ti­di­ana. Ferit en les bata­lles històriques, ha esde­vin­gut un senyal d'iden­ti­tat i de signe de resistència. Ara, el poeta Dídac Faig li ha dedi­cat tot un lli­bre: El cant de l'àngel (Cur­bet Edi­ci­ons, 2010). L'autor con­fessa que els anys d'infan­tesa i de joven­tut van transcórrer sem­pre sota el seu esguard: “Jo et con­tem­plava ardit dalt del pina­cle / com un foc atiat per tots els vents.” Evoca la seva figura impas­si­ble i heroica i el con­necta amb els fets i situ­a­ci­ons actu­als: la revolta, l'exili, Europa, el rock, el pop, els cas­te­llers, el Barça, la parla per­se­guida i la somi­ada inde­pendència. L'àngel de Girona, com el de Reims, ho accepta tot; l'un i l'altre van ser vícti­mes de l'hor­ror i ara són un emblema d'espe­rança.

Les guer­res, que són ter­ri­bles perquè maten milers de per­so­nes, encara són més exe­cra­bles si deca­pi­ten els àngels pro­tec­tors. Sort que ells, un cop com­par­tit el dolor del seu poble, es man­te­nen dem­peus per encar­nar el seu desig de super­vivència.