“Mgogoro”

A començaments dels setanta a Paris es va ender­ro­car el mer­cat de Les Halles per cons­truir-hi un modern equi­pa­ment. Durant el procés d'obres, en el forat dei­xat pels fona­ments es va rodar una pel·lícula d'indis i cow­boys amb el gene­ral Cus­ter com a per­so­natge cen­tral. El seu títol era Touche pas à la femme blanche. El seu direc­tor va ser Marco Fer­reri; el seu guio­nista, Rafael Azcona, i els intèrprets, Mar­ce­llo Mas­tro­iani i Cat­ha­rine Deneuve. La pel·lícula demos­trava que, enmig dels pro­ces­sos de trans­for­mació de l'espai públic, es podrien crear deter­mi­na­des fic­ci­ons que fun­ci­o­nes­sin com a veri­ta­bles inter­ven­ci­ons.

Un dels espec­ta­cles més interes­sants que fins ara s'han pre­sen­tat al fes­ti­val Tem­po­rada Alta s'ano­mena Mgo­goro. És una pro­ducció col·lec­tiva de Men­ti­dera Tea­tre, i posa en l'epi­cen­tre de la pro­posta la idea d'inter­ve­nir en l'espai. Per a les pri­me­res repre­sen­ta­ci­ons s'ha triat el segon pis de la Casa de Cul­tura de Girona. Els espec­ta­dors són divi­dits en dos grups i obli­gats a seguir un camí laberíntic que els porta cap una sala estreta, cap un men­ja­dor fami­liar, el taller d'una presó i una cuina. En cadas­cun d'aquests espais, tres actrius i un actor ens pro­po­sen un seguit de monòlegs sobre la crisi. Les rela­ci­ons d'opulència de la soci­e­tat del benes­tar davant la pobresa d'altres països, els fraus amb les hipo­te­ques bancàries, la incer­tesa de la dona en una soci­e­tat mas­clista que l'humi­lia, la super­vivència econòmica enmig del des­ga­vell fami­liar són alguns dels temes que van sor­gint de manera pro­gres­siva. Men­tres­tant l'espec­ta­dor pas­seja i segueix els camins asse­nya­lats en una pro­posta que trans­forma un espai per rei­vin­di­car la idea que, en el gran esce­nari del món, qual­se­vol lloc pot con­ver­tir-se en un esce­nari trans­for­mant el seu ús habi­tual. Mgo­goro ins­criu en el seu inte­rior alguna cosa per­fec­ta­ment arre­lada en els aires dels nous temps: és pos­si­ble fer un tea­tre de qua­li­tat que alci una veu crítica i aguda con­tra el males­tar social que tan­tes cor­ti­nes de fum silen­cien. En la dar­rera escena de l'espec­ta­cle, assis­tim a la posada en escena tele­vi­siva de l'aco­mi­a­da­ment del 2012. No hi ha res a cele­brar perquè s'aco­mi­ada “un any hor­ri­ble” i les pre­sen­ta­do­res de tele­visió es rebel·len per dir-nos que en nom de la crisi els drets labo­rals i soci­als mínims s'estan incom­plint en una Cata­lu­nya que s'emmi­ra­lla massa en si mateixa.