Opinió

La recomposició política

Les decisions que prenguem en els propers dos, tres o quatre anys seran transcendentals, com a mínim, per a una generació

Sos­te­nia Mikhaïl Baku­nin que els estats pode­ro­sos només es podien sos­te­nir mit­jançant el crim, i que els estats petits només són vir­tu­o­sos gràcies a la seva feblesa. Pot­ser aques­tes resul­ten ser les moti­va­ci­ons pro­fun­des que impel·lei­xen la soci­e­tat cata­lana, amb una tra­dició àcrata esca­mo­te­jada, a abraçar trans­ver­sal­ment la hipòtesi d'un estat sobirà propi. D'una banda, tro­bem la jus­ti­fi­cada des­con­fiança res­pecte a una Espa­nya que, mal­grat esde­ve­nir una potència de segon ordre, ha man­tin­gut les estruc­tu­res i filo­so­fia de l'antic imperi que fou. De l'altra, l'aspi­ració a què un estat català, reduït en mida, a escala humana i de pro­xi­mi­tat física i men­tal, repre­senti una opor­tu­ni­tat de recon­fi­gu­rar l'existència col·lec­tiva. Llargs segles de domi­nació sen­tida com a ali­ena, de polítiques hos­tils a la pròpia iden­ti­tat i tarannà, han fet dels cata­lans un poble gens pro­cliu a les grans idees o a la pompa, cir­cumstància i litúrgia dels grans estats. I, a la vegada, i pre­ci­sa­ment per aquesta mala experiència d'un estat espa­nyol far­cit d'ana­cro­nis­mes, ha pro­pi­ciat que Cata­lu­nya hagi esde­vin­gut històrica­ment un dels epi­cen­tres mun­di­als de l'anar­quisme (és a dir, a con­tem­plar l'estat com a prin­ci­pal impe­di­ment a la lli­ber­tat), tal com con­si­de­ren his­to­ri­a­dors com ara Fer­ran Sol­de­vila i Josep Ter­mes.

Els cata­lans volen un estat propi perquè con­fien, com recull la cita ini­cial, que la seva feblesa el pot fer virtuós. Això vol dir que la ciu­ta­da­nia creu que el podrà con­tro­lar millor. Aquesta aspi­ració col·lec­tiva a exer­cir una super­visió democràtica el pot fer més con­flic­tiu. Lluny de ser un pro­blema (en tot cas, ho pot ser per a una classe política pro­fes­si­o­nal), més aviat repre­senta una gran opor­tu­ni­tat per bas­tir un sis­tema polític i social més just. La tran­sició naci­o­nal resul­tarà pro­blemàtica, no només en la fase de rup­tura amb Espa­nya, sinó en la cons­trucció d'una nova rea­li­tat esta­tal. Perquè els agents que avui empe­nyen vers la sobi­ra­nia vol­dran inter­ve­nir en la cons­trucció.

Els esce­na­ris de futur són molt vari­ats i con­tra­dic­to­ris. Tan­ma­teix, les deci­si­ons que pren­guem en els pro­pers dos, tres o qua­tre anys seran trans­cen­den­tals, com a mínim, per a una gene­ració. Entrem en una fase de “tot està per fer i tot és pos­si­ble”, que diria Martí i Pol en el seu “Ara mateix”, de relec­tura impres­cin­di­ble en aquest temps d'incer­te­ses. Un dels ris­cos és que la carta de la divisió, jugada pels sec­tors polítics hispànics, pugui dis­po­sar d'un cert ressò. És obvi que el fran­quisme espa­nyol i el “Vichy” català fan ser­vir el Par­tit Popu­lar com a prin­ci­pal vehi­cle de trans­missió de la por i l'amenaça. Par­len de la Cata­lu­nya silen­ci­osa quan els seus fun­da­dors i ins­pi­ra­dors polítics van dedi­car-se amb entu­si­asme a silen­ciar el nos­tre país. D'altra banda, la deriva brej­ne­vi­ana del PSOE s'ha dedi­cat a impul­sar, mit­jançant un soviètic “cen­tra­lisme democràtic”, la cas­tració química d'un PSC que havia estat una força política trans­ver­sal. Per tant, són les for­ces polítiques par­tidàries de la sobi­ra­nia les cri­da­des a dibui­xar el nou sis­tema. I aquí, la cor­re­lació de for­ces, com demos­tra la fallida experiència de la Tran­sició, resulta dramàtica­ment essen­cial.

El pre­si­dent Mas i Con­vergència han acon­se­guit el cen­tre del tau­ler polític. No es pot negar que la seva gosa­dia i (pro­vi­si­o­nal) deter­mi­nació el poden con­ver­tir en allò a què el seu fun­da­dor Jordi Pujol havia aspi­rat històrica­ment: el par­tit naci­o­nal de Cata­lu­nya. Tan­ma­teix l'actual CiU ha per­dut part de la trans­ver­sa­li­tat dels seus ini­cis, quan l'accent soci­al­demòcrata i demo­cra­ta­cristià con­vi­vien amb un cert libe­ra­lisme.

Sense negar la plu­ra­li­tat actual del par­tit pre­si­dit per Mas, con­cep­ci­ons econòmica­ment con­ser­va­do­res i defec­tes neo­li­be­rals han apli­cat unes polítiques asimètri­ques entre els dife­rents sec­tors soci­als que podrien acos­tar el nou estat al model dels països bàltics, Polònia o Txèquia. ERC, que aspira a esde­ve­nir la prin­ci­pal alter­na­tiva d'esquer­res en la Cata­lu­nya sobi­rana, encara no sem­bla superar les con­tra­dic­ci­ons ideològiques, entre una adhesió poc crítica al capi­ta­lisme i una certa inco­mo­di­tat res­pecte a les rei­vin­di­ca­ci­ons dels tre­ba­lla­dors. Ini­ci­a­tiva ha sabut pre­ser­var el seu espai de tra­dició mar­xista i pràctica ecològica, mal­grat, i com passa arreu d'Europa, un sos­tre limi­tat. Man­ca­rien amplis espec­tres polítics per cobrir, com el de la soci­al­de­mocràcia tra­di­ci­o­nal, aban­do­nada fa dècades per les con­nivències amb el neo­li­be­ra­lisme dels soci­a­lis­tes, més emmi­ra­llada en la fra­cas­sada ter­cera via de Tony Blair que en la soli­desa del model escan­di­nau. Tan­ma­teix, allà on l'orfan­dat política és més patent és en la soci­o­lo­gia majo­ritària d'una Cata­lu­nya que es defi­neix d'esquer­res, crítica amb el capi­ta­lisme, que somia en els ges­tos islan­de­sos, l'acti­tud moral de la Pla­ta­forma d'Afec­tats per la Hipo­teca i l'hos­ti­li­tat crei­xent i trans­ver­sal res­pecte del neo­li­be­ra­lisme. Aquest és un lloc vacant que còmoda­ment podríem ano­me­nar-lo com a “espai Syriza”, d'alter­na­tiva al “capi­ta­lisme real” per al qual només les CUP han pre­sen­tat can­di­da­tura per ocu­par-lo.

És evi­dent que una Cata­lu­nya inde­pen­dent com­por­tarà una recon­fi­gu­ració del sis­tema polític, de par­tits, sin­di­cats i movi­ments soci­als. I que això com­por­tarà con­flic­tes, con­tra­dic­ci­ons, malen­te­sos i dis­tan­ci­a­ments, que podrien emer­gir en la dis­cussió d'un procés cons­ti­tu­ent. És obvi que, tal com indi­quen les experiències històriques de seces­si­ons recents, aquest serà un procés amb per­de­dors i gua­nya­dors entre els qui avui empe­nyen en la mateixa direcció. Tan­ma­teix el preu a pagar, com asse­nya­lava Baku­nin, serà infi­ni­ta­ment infe­rior a l'alter­na­tiva de no fer res, de la resig­nació enfront d'un estat gran, dis­po­sat a man­te­nir el seu poder, com ja han adver­tit els seus res­pon­sa­bles, mit­jançant, si cal, el crim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.