Opinió

La columna

Mestre Fabra i donya Rita

El lingüista volia que es descastellanitzés el valencià

Entre els exa­brup­tes que els cata­lans hem hagut de supor­tar al llarg de les últi­mes set­ma­nes, des­taca el de l'eterna alcal­dessa de València, Rita Bar­berà: “Òmnium Cul­tu­ral es dedica a cata­la­nit­zar la cul­tura valen­ci­ana; ense­nya que Joa­not Mar­to­rell i Ausiàs Marc per­ta­nyen a la cul­tura cata­lana.”

Tan aviat com vaig sen­tir això, vaig recor­dar unes parau­les de Pom­peu Fabra adreçades a un escrip­tor valencià: “Els cata­lans no desit­jaríem altra cosa sinó que tractéssiu de des­cas­te­lla­nit­zar el valencià, pro­cu­rant acos­tar-lo al dels vos­tres grans escrip­tors medi­e­vals.” La frase de l'alcal­dessa la van publi­car els dia­ris el mateix dia que dona­ven compte de l'acte cele­brat a Bar­ce­lona per com­me­mo­rar el cen­te­nari de la pri­mera gramàtica cata­lana de Fabra. Aque­lles parau­les seves les hi havia sen­tit a dir de viva veu, en un disc edi­tat per Concèntric. Vaig bus­car el sin­gle de vinil de 45 revo­lu­ci­ons, i va res­so­nar en el vell toca­dis­cos domèstic la seva veu clara i forta:

“Molts valen­ci­ans i bale­ars encara cre­uen que la uni­fi­cació del català escrit supo­sa­ria la supe­di­tació de llurs vari­e­tats dia­lec­tals al català de Cata­lu­nya. No! No es pretén de supe­di­tar cap vari­e­tat a una altra; es tracta que din­tre de cada una de les tres grans regi­ons de la llen­gua cata­lana es rea­litzi una obra de depu­ració. Cada llen­gua té els seus clàssics; que cada una els pren­gui com a model per redreçar la seva vari­e­tat dia­lec­tal. Eli­mi­nats dins cada vari­e­tat els cas­te­lla­nis­mes de lèxic i de sin­taxi, rein­troduïdes les cons­truc­ci­ons per­du­des durant els segles de decadència literària, enri­quida la llen­gua escrita amb els mots i girs actu­als i ban­de­ja­des les cor­rup­te­les que hi pul·lulen, les diferències que encara tro­baríem entre el català de Cata­lu­nya, el de València i el de les Illes es redui­rien a unes quan­tes divergències mor­fològiques, les quals, per llur nom­bre i per llur importància, no jus­ti­fi­ca­rien pas de par­lar d'una llen­gua valen­ci­ana o d'una mallor­quina enfront d'una llen­gua cata­lana.”

Tot això ho deia el mes­tre Fabra l'any 1933, aviat farà vui­tanta anys. Però encara hi ha gent, com donya Rita Bar­berà, que no han vol­gut enten­dre res de res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.