La mentida perfecta

Fa gai­rebé set anys, vaig escriure en aquest diari una gale­ria titu­lada “El som­riure de Jordi de Juan”. Hi deia el següent: “L'hem tro­bat a fal­tar. Ja no surt a la foto i no és just! Al Cèsar el que és del Cèsar i, a De Juan, l'AVE enfon­sat. A la roda de premsa del recor­re­gut ferri sub­ter­rani, el traçat del TGV al seu pas per la capi­tal dels qua­tre rius, una sèquia i mil aqüífers, hi fal­tava ell, entre l'alcal­dessa [Pagans] i el sub­de­le­gat del govern [Fran­cisco]. Hau­ria estat un detall bonic que el pro­to­col hagués pen­sat a con­vi­dar-lo o bé que s'hagués dei­xat una cadira buida per sim­bo­lit­zar la con­tinuïtat en el pro­jecte que va anun­ciar en soli­tari l'únic dipu­tat del PP al Congrés de Dipu­tats que ha tin­gut la demar­cació de Girona (2000-2003, la legis­la­tura de la majo­ria abso­luta i la mino­ria de drets) en tota la història de la huma­ni­tat. Jordi de Juan, un dia, quan era algú a Madrid, va tenir la gran pen­sada d'ama­gar per un forat la infra­es­truc­tura que suporta el pas dels trens i aixo­pluga pàrquings de paga­ment i alguns de gratuïts, apro­fi­tant que el Ter i el TGV pas­sen per Girona... Al minis­tre de Foment [Cas­cos] d'aquell moment his­triònic (sí, el que era marit d'aquesta noia que balla tan i tan bé a Mira quién baila, a la tele pública) li va fal­tar temps per ava­lar el som­riure de De Juan i els polítics locals amb dècades de (sug)gestió, tres quarts del mateix... Ara, cal fer justícia amb el visi­o­nari que ha estat capaç de com­pro­me­tre gene­ra­ci­ons, pres­su­pos­tos, des­vi­a­ments pres­su­pos­ta­ris, ter­ri­tori, ter­mi­nis d'exe­cució i reba­te­jar el que quedi de parc Cen­tral com a Smile Park, perquè ningú no oblidi Jordi de Juan i el fart de riure que deu estar car­dant-se.” Fi de l'auto­ci­tació. La men­tida per­fecta –actual i com a exem­ple– podria resu­mir-se en el titu­lar que va faci­li­tar el pro­fes­sor d'història de l'art de la UdG Gerardo Boto, estudiós del con­junt romànic del Mas del Vent de Palamós, a la con­ferència orga­nit­zada pels Amics del Museu d'Art de Girona: “És fals que el claus­tre sigui fals.” Rodó. Res­po­nent al dic­ta­men tècnic encar­re­gat per la Gene­ra­li­tat. Sense ares­tes. Per­fecte. Però pre­di­ci­ble: el direc­tor gene­ral de Patri­moni Cul­tu­ral és Joan Pluma, un dels polítics locals amb dècades de sug­gestió a Girona, ideòleg de l'Smile Park, dis­se­nya­dor de l'entrada sud de la ciu­tat i res­pon­sa­ble de l'immi­nent ender­ro­ca­ment de la nau Simon, a la car­re­tera de Bar­ce­lona, de l'arqui­tecte que va home­nat­jar el Museu d'Història de la Ciu­tat per Fires d'ara fa tres anys, Josep Claret, el del xalet Tarrús. Tots als focs!