Caps pensants

La cata­la­nofòbia –segons va rao­nar Fran­cesc Fer­rer i Gironès en el seu lli­bre del mateix títol– és la ide­o­lo­gia de mas­ses de l'espa­nyo­lisme. D'on el fet que, en temps de belluga, la tropa d'aquest s'hiperex­citi amb aque­lla. Sem­pre tan­ma­teix secun­dada per les seves cabe­zas pen­san­tes (Ortega dixit), només que aques­tes, això, ho fan a llur manera. Heus-ne ací un tast.

Dámaso Alonso és con­vi­dat el 1952 a impar­tir un curs a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Al marge de les clas­ses, li surt una insos­pi­tada veta de soci­o­lingüista: inqui­rir, dins el SEPU, la llen­gua en què la gent s'adreça a la cai­xera; quanta d'ale­gria per la que ho fa en cas­tellà i no en la del país! Ho reporta Joa­quim Molas en els seus Frag­ments de memòria. A recor­dar que, aquell mateix any, en un congrés de poe­sia a Segòvia, hi són tole­ra­des (i mai millor dit) veus cata­la­nes. El català, deu­ria dir-se el libe­ral Don Dámaso, per a la lírica pura i encara, no pas per denun­ciar-ne la per­se­cució; no fos que servís també per com­prar en uns grans magat­zems!

“On són els pro­gres?”, es dema­nava Albert Om a l'Avui del 25.X.2005: els artis­tes espa­nyols que havien fet cos­tat al PSOE local en les ante­ri­ors elec­ci­ons al Par­la­ment (el gran Gur­ruc­haga ballant de bra­cet amb Don Pah­cu­alo en un míting!) i que, aquell octu­bre, no deien ni piu davant l'esmot­xada d'un Esta­tut apro­vat pel 90% del cata­lans.

“On són?”, es qüesti­o­nava també dis­sabte pas­sat a l'Ara Narcís Coma­dira, en un escrit d'antuvi tòpica­ment melangiós que tan­ma­teix con­cloïa amb una crua cons­ta­tació: cap intel·lec­tual espa­nyol no dóna mica de raó als mani­fes­tants de l'11-S? No.

Tots ells són, pri­e­tas las filas, recias, mar­ci­a­les, com els escau, rere el mani­fest fet públic el dia 3 per El País digi­tal. Només que ara, de la pros­se­cució de la fago­ci­tosi, en diuen fede­ra­lismo. Dia­lo­gar-hi és tan estèril com fer-ho amb Manolo el del bombo.