Cop de CUP

Vaig assis­tir dijous a dos actes de la pre­cam­pa­nya, en què la inde­pendència era la pri­o­ri­tat. Al matí, al Macba, repre­sen­tants de la cul­tura, de dife­rents ide­o­lo­gies, van donar suport a l'esforç sobi­ra­nista d'Artur Mas. El pre­si­dent va pre­ci­sar tres cops que arri­ba­ria fins on el poble li exigís. El valor de la democràcia va ser esgri­mit per dis­sol­dre fan­tas­mes de sabres i col­pis­tes. Ara, però, els col­pis­tes sig­nen mani­fes­tos des de Madrid, amb tota la nomen­cla­tura sub­ven­ci­o­nada fent-los la gara-gara.

Sem­pre par­len del pas­sat. No hi ha res més patètic que el record de les tro­ba­des de poe­tes a Segòvia els anys cin­quanta, quan el dic­ta­dor va per­me­tre una reunió dels qua­tre arre­ple­gats que havien que­dat dins el país, amb Car­les Riba al cap­da­vant, que va deci­dir tor­nar a Cata­lu­nya. Aquesta tro­bada la repre­sen­ten com la màxima expressió del diàleg entre cul­tu­res, apel·lant, així mateix, als can­tau­tors cata­lans que ana­ven a veure quan eren joves, pro­gres i no tenien res a veure amb la Real Aca­de­mia i altres pandèmies. És la fara­ma­lla d'un matri­moni a punt de divor­ciar-se entes­tat a recor­dar quan ana­ven de vacan­ces a Cam­brils o entra­ven al tren de la bruixa a fer-se petons. Ara, la bruixa de l'escom­bra és el repel·lent Aznar i la seva detes­ta­ble fun­dació, plena de lle­pa­culs, a excepció d'algun des­pis­tat i més d'un opor­tu­nista.

Al ves­pre, em vaig acos­tar a l'Artesà de Gràcia, ple a ves­sar, a reci­tar uns poe­mes per als col·lec­tius que inte­gren la Can­di­da­tura d'Uni­tat Popu­lar, la simpàtica CUP, en què joves lli­ber­ta­ris i inde­pen­den­tis­tes pro­po­sen una manera de fer directa i neta. L'avan­tatge de la CUP és l'espon­taneïtat i la fres­cor, el dis­curs reno­vat i la manca de com­pro­mi­sos amb els poders fàctics. El pro­blema és d'espec­tre i visi­bi­li­tat. Van crei­xent, tenen segui­dors, però és allò de picar de porta en porta. En qual­se­vol cas, es merei­xen més que tots aquests fede­ra­lis­tes de sucur­sal, que tenen un dis­curs tan gas­tat com can­sat.