El mal govern

Els ciu­ta­dans de l'Estat espa­nyol fa uns quants anys que estem immer­sos en una crisi econòmica, quasi glo­bal, però al mateix temps sot­me­sos a un mal govern. Ho va ser el pre­si­dit per José Luis Rodríguez Zapa­tero i ho és l'encapçalat per Mari­ano Rajoy. I em refe­reixo a la seva política econòmica, al marge del mal tracte que hem rebut i rebem com a cata­lans. Tant el PSOE com el PP tenen eco­no­mis­tes més ente­ni­men­tats que Elena Sal­gado i Cristóbal Mon­toro, dos minis­tres d'Hisenda que repre­sen­ten força bé el mal govern a què em refe­reixo.

Elena Sal­gado va fer un paper d'estrassa, quan va donar la cara a Brus­sel·les, Frank­furt, París o Lon­dres. I Cristóbal Mon­toro no va més enllà de ser un pro­fes­sor d'uni­ver­si­tat jus­tet, que no sap par­lar anglès i que neces­sita un De Guin­dos –minis­tre d'Eco­no­mia–, que el parla, però poca cosa més. En cir­cumstàncies com les actu­als, fan falta polítics amb capa­ci­tat de lide­ratge que pren­guin mesu­res con­tra la crisi, però que també gua­nyin la con­fiança dels ciu­ta­dans i dels seus inter­lo­cu­tors a la Unió Euro­pea. És un sen­tit de líders que no tenen ells ni els dos pre­si­dents del govern espa­nyol que he men­ci­o­nat. Tenim uns mals governs en el pit­jor moment, ja que agreu­gen la crisi i allu­nyen la sor­tida del túnel. I ho dic –repe­teixo– al marge dels greu­ges dels cata­lans.

Un líder és una per­sona que sap on va i que té capa­ci­tat per convèncer les per­so­nes amb qui parla. El govern actual ni sap on és ni es deixa por­tar per les auto­ri­tats econòmiques euro­pees. A l'hora de fer pre­vi­si­ons, no n'encer­ten ni una, i només cal que diguin que el 2013 serà bo –Mari­ano Rajoy– perquè l'endemà surti el ser­vei d'estu­dis del BBVA –com­pe­tent– i digui tot el con­trari, igual que els ser­veis de la Unió Euro­pea. Si l'Estat espa­nyol no demana el res­cat finan­cer és per un pro­blema d'orgull, per no fer venir els “homes de negre”, l'expressió que va uti­lit­zar Cristóbal Mon­toro i que deu ser l'apor­tació més impor­tant que ha fet a l'eco­no­mia espa­nyola. Men­tres­tant, el país es va podrint.

La mala marxa del sis­tema finan­cer és un bon exem­ple de com l'Estat espa­nyol es va podrint. I Bankia n'és l'escàndol més sorollós, l'exem­ple del fracàs del model de desen­vo­lu­pa­ment madri­leny i una pedra a la sabata que impe­deix que el sis­tema finan­cer de l'Estat fun­ci­oni amb nor­ma­li­tat i doni crèdit, com fan tots els bancs del món. Que la ven­guin o la liqui­din, mit­jançant el banc dolent. El que no poden fer és dei­xar-la al mig del car­rer, a la vista de tot­hom amb les immen­ses pèrdues i res­pon­sa­bi­li­tats dels exe­cu­tius. I si encara no l'han tocat és perquè Caja Madrid era la gran enti­tat finan­cera de la Comu­ni­tat de Madrid i del PP.

Hi podríem afe­gir la Ban­caixa valen­ci­ana, també molt pro­pera al govern del PP. Això sem­bla, vist des de fora. I men­tre no flu­eixi mínima­ment el crèdit, no hi haurà recu­pe­ració.