Els déus

Als Estats Units la gent no tan sols creu en Déu, fins i tot pot votar-lo. Gràcies als vots, Obama ja torna a ser l'home més poderós del món; ara s'haurà de veure si és capaç de fer mira­cles con­tra la plaga de la crisi. De moment, ha pro­nun­ciat un dis­curs energètic cen­trat en la recu­pe­ració de la fe en les per­so­nes i s'ha autoim­po­sat un pri­mer mana­ment enco­rat­ja­dor: llui­tar con­tra l'abisme fis­cal que separa els rics dels pobres. Que un pre­si­dent dels Estats Units pro­clami ober­ta­ment aquesta mena d'objec­tius ja ho és, un petit mira­cle. La nit de la ree­lecció era difícil escol­tar-lo i no con­nec­tar amb la idea que sem­pre serà pre­fe­ri­ble el valor de l'esforç col·lec­tiu a l'ego­isme de les ambi­ci­ons per­so­nals, la riquesa de les bar­re­ges al fil­ferro de les fron­te­res, el soroll eixor­da­dor i a vega­des caòtic de les democràcies al silenci per­fecte de les dic­ta­du­res. D'acord que la divi­ni­tat més ado­rada al país de les bar­res i les estre­lles és l'àliga impresa als dòlars, però Obama assa­bo­rint la seva segona opor­tu­ni­tat amb reno­va­des parau­les a favor dels més dèbils ens recorda que el millor dels déus és que ningú ens obliga a triar-los. Sí, diguin el que diguin les aigües tèrbo­les de la Borsa i s'enfili com s'enfili la Prima de Risc, encara ha d'haver-hi una tassa assu­mi­ble d'opti­misme en el futur, un per­cen­tatge accep­ta­ble d'entu­si­asme per tirar enfa­vant. És impres­cin­di­ble que sigui així i és neces­sari que algú que s'ho creu ens ho digui. Desit­gem-li, doncs, encert i sort al nou pre­si­dent, que si és veri­tat, com ell diu, que junts caiem i junts ens aixe­quem, als euro­peus ens convé que els devo­ra­dors d'ham­bur­gue­ses es refa­cin com més aviat millor. Segu­ra­ment després de la der­rota alguns repu­bli­cans hagin dei­xat de creure en el déu que tan invo­quen, però això no importa quan és Déu qui creu en les per­so­nes.