Governar és prevenir

Diguem que les coses no van pel millor camí, ni a l'Estat espa­nyol, ni a Cata­lu­nya. Unes elec­ci­ons fora de temps mai supo­sen una bona notícia. És una cam­pa­nya forçada per les cir­cumstàncies, i, en con­seqüència, el que es força no sem­pre és necessària­ment bo. Serà con­ve­ni­ent, però pot­ser ino­portú. Cata­lu­nya neces­si­tava anti­ci­par les seves elec­ci­ons dos anys, excepte per enco­brir altres resul­tats esti­ma­ti­va­ment pit­jors? La inde­pendència és el màxim recurs argu­men­tal, que tot ho supera, allò que ningú entre cata­lans com­pro­me­sos s'atre­virà a con­tra­dir. I, no obs­tant això, els incon­ve­ni­ents per a Cata­lu­nya no pro­ce­dei­xen de l'absència d'inde­pendència, sinó de la manca de sobi­ra­nia fis­cal. Una cosa que indi­quen les enques­tes, ja que, si es busca la inde­pendència, és per raons de sobi­ra­nia en el finançament, de con­trol dels recur­sos fis­cals de l'auto­go­vern, també pos­si­ble a par­tir del fede­ra­lisme asimètric o de la con­fe­de­ració.

No obs­tant això, el que passa cada dia aboca a la dis­cu­ti­ble creença que els nos­tres mals es dis­sol­dran amb la inde­pendència de Cata­lu­nya. A més, un procés d'inde­pendència, uni­la­te­ral o no, és un pro­ce­di­ment de llarga durada, i la crisi econòmica ens ofega en el mateix ins­tant de la demanda del “dret a deci­dir”, o com eufemísti­ca­ment se li vul­gui dir. En rea­li­tat, la política són fets, tos­suts fets, i els som­nis, o pro­jec­tes de futur, això són: futurs, aspi­ra­ci­ons, hipòtesis... Amb la sen­sa­tesa del cri­teri bal­mesià, amb l'afany sin­cer dels sec­tors inde­pen­den­tis­tes per acon­se­guir el seu objec­tiu, la pre­ci­pi­tació o l'extem­po­raneïtat poden gra­var, en posi­tiu o en nega­tiu, la capa­ci­tat real d'obte­nir el propòsit. Jo sem­pre vaig pen­sar que aquesta crisi no ofe­ria la millor de les con­jun­tu­res, perquè és exces­si­va­ment cruel des de la pers­pec­tiva social i econòmica. Dos fac­tors que con­di­ci­o­nen tota política, molt més quan les diluïdes ide­o­lo­gies han emplaçat l'epi­cen­tre de tota gover­na­bi­li­tat en l'eco­no­mia, i no la política. La política avui és fona­men­tal­ment eco­no­mia, i el poble tem la pèrdua, o menys­ca­ba­ment, dels seus drets soci­als adqui­rits, i no la tirada dels que li pro­me­tran. Les angoi­xes tenen el pre­sent, o el pas­sat, com a causa, no el futur, del qual són només una hipotètica pos­si­bi­li­tat. Del que és, o som, al que es pot ser és una equació cor­recta. Al revés, del que es pot ser al que s'és, sem­bla raci­o­nal­ment impos­si­ble, ja que el futur no arriba fins després, i, per tant, no pot metafísica­ment cons­truir en el pre­sent. Pura lògica d'Aristòtil.

Tot i això, accep­tat el dret de ser inde­pen­den­tis­tes com a opció política i democràtica, em sem­bla un error con­tem­plar el futur des de la pers­pec­tiva de la seva negació gai­rebé metafísica. És la dialèctica de la por, de l'amenaça, l'apo­ca­lipsi cons­ti­tu­ci­o­nal, a la manera com ho fan ser­vir deter­mi­nats argu­men­ta­ris a l'ús del PP i del govern espa­nyol. Cata­lu­nya és la constància del desig, la fer­mesa de l'espe­rit, el sen­ti­ment de la pàtria naci­o­nal. Com es pot com­ba­tre tot això amb lleis i lega­li­tats cons­ti­tu­ci­o­nals, quan la raó que ante­ce­deix s'argüeix des de la legi­ti­mi­tat? Dos dis­cur­sos paral·lels, que mai es tro­ba­ran, i, per tant, la seva uti­li­tat és més que dis­cu­ti­ble a curt ter­mini: argu­ments legals, que no deter­mi­na­ran la volun­tat d'un poble, o d'un seg­ment d'aquest poble, sinó pro­ba­ble­ment insu­fla­ran major potència reac­tiva i emo­ci­o­nal. Cons­truir una dialèctica de cam­pa­nya des del no és exci­tar més encara l'impe­ra­tiu del sí. Aquí rau l'error del PP en aquest cas, ja que les seves inten­ci­ons tam­poc coin­ci­dei­xen amb l'interès pri­mari de la seva base elec­to­ral, angoi­xada per les neces­si­tats econòmiques i l'enfon­sa­ment de les clas­ses mit­ja­nes, que cons­ti­tu­ei­xen la seva base elec­to­ral. Un par­tit que governa a Madrid no pot car­re­gar de nega­ti­visme el seu dis­curs elec­to­ral, sinó d'evidències rea­lis­tes per no tan­car les por­tes de la futura nego­ci­ació o ente­ni­ment polític. N'hi hau­ria prou que Rajoy anunciés, abans del 25-N, que el dia després s'estu­diarà un tracte equi­va­lent al de l'Estat espa­nyol amb Euskadi. Aquí reme­tria la polèmica, i qui sap si el debat de la inde­pendència es tor­na­ria un futu­ri­ble.