La virtut

Amb l'afany de desac­ti­var el dret a l'auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya, Zapa­tero ha decla­rat que la Cons­ti­tució Espa­nyola és supe­rior a la democràcia. Felipe González i Alfonso Guerra, amb el posat sever que els carac­te­ritza, han asse­gu­rat que “no hi haurà inde­pendència”. L'expre­si­dent d'Aragó, el soci­a­lista Mar­ce­lino Igle­sias, esta­bleix un link entre el naci­o­na­lisme català i els mili­ons de morts del nazisme. Un edi­to­rial del diari El País qua­li­fica Artur Mas de “perill democràtic” i de “cab­dill”. Gui­llermo Fernández Vara, expre­si­dent d'Extre­ma­dura i actual líder del PSOE en aque­lla comu­ni­tat, exposa un aber­rant plan­te­ja­ment ètnic i reclama que “els retor­nin 150.000 extre­menys si Cata­lu­nya s'inde­pen­ditza”. A José Mon­ti­lla, com és propi de la seva natu­ra­lesa, ni se li gela ni se li des­gela el ric­tus a l'hora de com­pa­rar l'exer­cici de l'auto­de­ter­mi­nació amb els referèndums del fran­quisme.

Amb reac­ci­ons d'aquest cali­bre, l'ala –diguem-ne– pro­gres­sista de l'espa­nyo­lisme està posant molt difícils les coses a l'altra ala espa­nyo­lista. ¿Quin salt mor­tal no hau­ran de fer el Par­tit Popu­lar i el Par­tido de la Ciu­da­danía per superar la radi­ca­li­tat agres­siva dels pro­gres­sis­tes i, així, mar­car més paquet patriòtic que ells? ¿En farà prou el PP amb espots infa­mants com els dels García, que es veu que en una República cata­lana hau­rien de can­viar de cognom? ¿En faran prou els Ciu­ta­dans ordint –amb la col·labo­ració ines­ti­ma­ble de qua­tre cata­la­nis­tes vio­lents que exe­cu­ta­ran a la per­fecció el paper de ton­tos útils– un nou epi­sodi d'asset­ja­ment públic o de per­se­cució en la “tota­litària Cata­lu­nya del naci­o­na­lisme”? No ho sem­bla pas. Aquest cop l'espa­nyo­lisme pro­gres­sista els ha posat el llistó molt alt.

Pot­ser amb la vir­tut Mas no en farà prou per gua­nyar les elec­ci­ons. Durant els pròxims dies a CiU li caldrà recloure Felip Puig i Oriol Pujol en un mones­tir budista, dis­si­mu­lar Duran Lleida i dilu­ci­dar l'arti­cu­lació entre estat propi i soci­e­tat (econòmica­ment) més justa. Si acon­se­gueix això i Artur Mas per­se­vera en aquesta impe­ca­ble línia de pul­cri­tud democràtica, en aquesta equi­li­brada bar­reja de raci­o­na­li­tat i fer­mesa, i en aquest per­fil d'esta­dista, la seva figura no pararà de créixer ni de gua­nyar com­ple­xi­tat i sen­tit gal­va­nit­za­dor. A hores d'ara, fins i tot els que no el vota­ran reco­nei­xen que Mas, com a mínim, s'està impo­sant en dig­ni­tat: política, cívica i moral.