Crisi i centrifugació

Quan vostès, ama­bles lec­tors, diu­menge que ve, tin­guin a les mans el meu pro­per arti­cle, segu­ra­ment, ja s'hau­ran obert els locals elec­to­rals i haurà començat aquesta festa democràtica que en aquesta ocasió pot tenir lec­tu­res suple­mentàries a més de les habi­tu­als. Tony Bar­ber (The Finan­cial Times), que no és pre­ci­sa­ment un sim­pa­tit­zant, fa referència a l'impuls crei­xent dels movi­ments regi­o­na­lis­tes i sepa­ra­tis­tes euro­peus, alguns dels quals hereus de les comu­nes que van der­ro­tar l'empe­ra­dor ale­many Fre­de­ric Bar­bar­roja el 1176. Altres exem­ples són la cro­ada albi­gesa a Occitània i la victòria dels esco­ce­sos con­tra els angle­sos a Ban­nock­burn. Hi ha mol­tes regi­ons que en el pas­sat havien tin­gut sobi­ra­nia o quel­com que si assem­blava molt. El res­sor­gi­ment d'aquest movi­ments no es deriva, però, de la nostàlgia. Un cop supri­mi­des les tram­pes elec­to­rals que els britànics van ins­tau­rar per impe­dir que el par­tit escocès arribés al poder, ara resulta que les enques­tes donen un 51% a l'SNP. Els adver­sa­ris diuen, però, que la crisi del deute sobirà i la banca es pot afron­tar millor si fla­mencs i valons ho fan junts com va ser el cas a Bèlgica. En tot cas, a Espa­nya també tenen cada cop més força els movi­ments autonòmics. D'altra banda, Vic­tor Mallet, cor­res­pon­sal a Madrid, opina que Espa­nya, com altres països, és un estat nació fràgil amb comu­ni­tats centrífugues. Després de la mort del dic­ta­dor Franco, la Cons­ti­tució va con­sa­grar el model autonòmic d'estat, però amb el fac­tor este­ri­lit­zant del “café para todos” i, com a con­seqüència, el pèndul es torna a moure con­tra la recen­tra­lit­zació, perquè el mateix cafè per a tots sig­ni­fica una beguda amar­gant per a la majo­ria. La bíblia lon­di­nenca de color salmó també va dedi­car una pàgina sen­cera als movi­ments sepa­ra­tis­tes que gua­nyen ter­reny també pari passu amb la crisi econòmica. I hi deia que tots saben per­fec­ta­ment com han can­viat les fron­te­res dels països euro­peus en els dar­rers cent anys. En cas de secessió, però, a la UE no tenen clar si el país que obtingués la inde­pendència tin­dria automàtica­ment asse­gu­rat l'ingrés. Pen­sen que aquest dret no exis­teix i, també, que seria molt difícil mar­gi­nar alguns mili­ons de ciu­ta­dans demòcra­tes. El que passa és que sen­zi­lla­ment no hi ha pre­ce­dents.

Com a teló de fons de la situ­ació econòmica gene­ral es podrà dir que, mal­grat els interes­sos del 7% que l'Estat espa­nyol ha de pagar per col·locar els seus bons, el tracte que reben no és fatal­ment insos­te­ni­ble, o que no sem­pre es comprèn el que repre­senta el deute pri­vat. I, sobre­tot, que no es valora tot el poten­cial de crei­xe­ment induït per les expor­ta­ci­ons i el turisme. S'exa­gera també la pèrdua de com­pe­ti­ti­vi­tat i el deute de les auto­no­mies que, totes jun­tes, només repre­sen­ten el 13% del PIB. Es a dir, que la situ­ació és gravíssima, però no des­es­pe­rada. El que passa, això sí, és que no es pot espe­rar que la marca Espa­nya i la seva banca ins­pi­rin con­fiança. El pano­rama és més aviat evo­ca­dor del 1898 que no pas de la Cons­ti­tució de Cadis, amb una gran decadència i la pèrdua de Cuba i les Fili­pi­nes. En con­cret, Cata­lu­nya ja no es resigna a fer d'indústria extrac­tiva en règim colo­nial i comença a bus­car altres horit­zons. Cal ado­nar-se que la marca Espa­nya –que pro­mo­ci­ona gra­tis, això sí, el senyor Espi­nosa de los Mon­te­ros, de nom evo­ca­dor per als afi­ci­o­nats a bom­bar­de­jar Bar­ce­lona cada 40 anys– el millor que es podria fer és reti­rar-la o, men­tre exis­teixi, ama­gar-la. Que la publi­ci­tat genèrica sem­pre és estèril i que, per tenir èxit a fora, s'ha d'esbor­rar qual­se­vol ingre­di­ent clara­ment per­ju­di­cial. Vegin, per exem­ple, el valor simbòlic de la com­pa­nyia aèria de pro Ibe­ria i com, després d'inten­tar reduir l'aero­port de Bar­ce­lona als vols bor­re­guers de segona divisió, ara en el pecat hi troba la penitència. Amb unes pèrdues de 262 mili­ons d'euros durant els pri­mers nou mesos de l'any ha hagut de dei­xar la IAG, on té la majo­ria el soci Bri­tish Airways, i anun­ciar que està llui­tant per sobre­viure i aco­mi­a­dar 4.500 tre­ba­lla­dors de Madrid. Sobre el clima gene­ral, és ben reve­la­dora la decisió del fons de capi­tal d'inversió KKR (Kohl­berg, Kra­vis, Roberts) de con­cen­trar-se en la com­pra d'actius espa­nyols a preu de ganga o, tal com diuen ells matei­xos, a cèntims per dòlar. La llista con­ti­nua amb Telefònica, que, per segona vegada, enso­pega al mer­cat ale­many i ara surt com l'oferta més gran de les pre­sen­ta­des a les bor­ses de tot Europa mal­grat els espec­ta­cu­lars fit­xat­ges de Zaplana, Urdan­ga­rin, l'amic de Zapa­tero (De Paz) i un llarg etcètera. D'això se'n diu equi­vo­car-se, mal­ven­dre i no expli­car el monu­men­tal fracàs. Final­ment, per no allar­gar-se gaire, El Corte Inglés, també empresa simbòlica, està per­dent una sen­ten­cia del Tri­bu­nal Suprem sobre la valo­ració de l'empresa i el relleu del pre­si­dent Isi­doro Álva­rez. I no puc con­ti­nuar amb l'ACS, que pre­si­deix Flo­ren­tino Pérez, perquè s'ha aca­bat l'espai i 1.000 mili­ons de pèrdues són massa per a la marca Espa­nya.