Renovació de passaport

Tinc el pas­sa­port cadu­cat. Han pas­sat deu anys de la dar­rera reno­vació i fa set­ma­nes que busco un moment per anar “a fer el nou”. L'últim cop que vaig ser a les ofi­ci­nes del car­rer Sant Agustí era pel DNI. Em va tocar fer dues vega­des l'habi­tual cua de mati­nada a la vorera, perquè el pri­mer dia, a quarts denou, ens van anun­ciar: “Hoy solo repar­ti­re­mos 15 números”. Jo era el 18 de la fila. L'endemà vaig mati­nar més i va anar tot rodó, i a més em va tocar un fun­ci­o­nari trem­pat que em va ins­truir en les noves fun­ci­ons del DNI electrònic, el qual, per cert, he fet ser­vir dues vega­des, que són mol­tes –no es pen­sin– perquè només l'1,7% dels ciu­ta­dans que el tenim hem uti­lit­zat algun cop el xip que porta. “Haig d'anar a fer el pas­sa­port nou”, vaig comen­tar l'altre dia a una colla d'amics que, és clar, d'acord amb els moments que vivim, em van fer alguns comen­ta­ris del tipus “no te'l tre­guis, que ningú se'l tre­gui!” –exclamà el més com­ba­tiu en el tema de la inde­pendència–, “espera't ja a poder tenir el nos­tre” –el més il·lús i il·lusi­o­nat–, etc. Però m'he mirat amb calma el pas­sa­port i veig que hi haig d'anar, sobre­tot per tor­nar-lo, perquè a la pri­mera pàgina diu ben clar que no és meu: “El Estado español se reserva la pro­pi­e­dad de este pasa­porte...” La meva foto, les meves dades, els qua­tre segells i visats que em recor­den alguns viat­ges d'aquests dar­rers anys... però el pas­sa­port no és teu i te'l poden reti­rar en qual­se­vol moment, segons com­provo a l'arti­cle 6 d'un reial decret del 2003 que diu com fun­ci­ona això. Ara ho entenc. Si el teu pas­sa­port no és teu, és lògic que quan la poli­cia te'l demana no et digui mai “su pasa­porte” sinó només “pasa­porte”. Per tant, deci­dit ja a retor­nar-lo i a dema­nar que me'n dei­xin un de nou, que no serà meu –ja ho he entès– sinó de l'“Estado español”, he entrat a la web per dema­nar cita prèvia i amb uns quants clics m'he tro­bat amb una imatge entra­nya­ble que m'ha retor­nat a la infan­tesa. És el mapa de les 50 províncies, sense divi­si­ons autonòmiques ni altres baja­na­des, el bonic tren­ca­clos­ques que tan­tes vega­des havia pin­tat amb lla­pis de colors, i ara torno a veure... tot per­fec­ta­ment encai­xat, for­mant una i indis­so­lu­ble uni­tat, que té “al norte, los Piri­neos” i, a baix de tot, “nues­tras pla­zas de Ceuta y Meli­lla”. Rebo un SMS en la llen­gua comuna i uni­ver­sal, no en la regi­o­nal o “vernácula”, que em con­firma cita per diven­dres 23; l'endemà, reflexió –me l'estal­viaré–, i diu­menge, a votar.