Avui no es pot dir res? Ostres!

És veri­tat: avui, dia elec­to­ral, san­ti­fi­cat per la llei elec­to­ral, no es pot dir res. Bé, dir, sí que es pot dir, encara que no pas ben bé tot. No es poden fer mítings, xer­ra­des, aren­gues ni cap mena d'acte públic amb la pre­tensió de convèncer els caga­dub­tes –cosa total­ment inútil– en els últims moments, ni dir res que pugui afec­tar les vota­ci­ons. Els peri­o­dis­tes en par­lar dels escrits diuen: “Jo he dit”, “vaig dir tal o qual”, “diuen...” i molta més con­ju­gació del verb dir, quan en rea­li­tat al que es refe­rei­xen és als seus escrits.

Lla­vors, d'escriure no hi ha veda? I ara: veda total! La diferència és que les parau­les “se les emporta el vent” i els escrits donen fe de les opi­ni­ons, qua­li­fi­ca­ci­ons i tota la resta. Amb la llei a la vista, no queda clar on és la rat­lla que separa la lega­li­tat del con­trari. Així, si un can­di­dat elec­to­ral és injus­ta­ment acu­sat d'irre­gu­la­ri­tats finan­ce­res, de comp­tes amb diner negre, avui ha de mos­se­gar-se la llen­gua. Els bit­llets de 500 euros d'aquell “blau que l'amor hi cau” eren prou bonics. Ara res­ten desats “sota unes toves del paller de la masia de la tia Pepa”. Els mit­jans cata­lans –quasi tots: sem­pre hi ha algun lloro que repe­teix les madri­le­nya­des– fa uns dies que comen­ten, agra­ment, fal­sa­ment, les tan difa­mants com injus­tes acu­sa­ci­ons de delic­tes finan­cers a can­di­dats i par­tits. Una can­di­data dre­tana cata­lana no deixa res per verd: té agror per a tot­hom. Té camps plan­tats d'agror, que recull i repar­teix amb gene­ro­si­tat. Tal­ment una antiga pia­nola de maneta, de les que recor­rien els car­rers amb pas­do­bles i xotis madri­lenys, repar­teix cas­ta­nyes, empen­tes, tra­ve­tes, en una lluita anti­ca­ta­lana –anti­tot–, que fa pena de sen­tir.

Amb el “No crec en la nació cata­lana”, que s'ha sen­tit en català i amb bona dicció, ja quasi que està tot dit. Lla­vors pre­gunto: què hi fa aquí, entre aquests soferts cata­lans que amb la república no ens enteníem gaire, amb el dic­ta­dor gallec ho passàrem més que mala­ment, i ara, a la cua d'Europa, amb el pres­tigi oxi­dat, reco­llint de Cata­lu­nya cabas­sa­des i tor­nant-nos pane­re­tes de les de tirar flo­re­tes a les pro­ces­sons? “Quan manin els nos­tres”, als anys 40 deia al meu pare, “ani­rem més bé.” No vaig saber mai qui eren els seus. En com­plir catorze anys, em van posar pan­ta­lons llargs i el diu­menge em dona­ven una pes­seta. Sota un gar­ro­fer em va donar la pri­mera lliçó política: “Mira, David. Ara ja ets gran i has de saber algu­nes coses. Jo i els teus ger­mans (19 i 20 anys més grans) som repu­bli­cans. És el millor govern per a un país.” Jo escol­tava impres­si­o­nat. “Ara bé: un res­pecte per la monar­quia, que també té coses bones!” Vaig que­dar gar­ra­ti­bat. “Però, quan la page­sia ha estat millor, ha sigut amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera. Tot­hom tenia un duro!” Llamp del cel! No hi vaig enten­dre res! La veri­tat és que encara ara, de la política em que­den coses per enten­dre. Com tot­hom, és clar.