Lleialtat

Quan els reis vivien com reis i no com ara que ni poden anar a fer un safari amb tran­quil·litat, el con­cepte de lle­ial­tat pas­sava per damunt de tot. Penso en aquell abso­lu­tista, Lluís XV, el rei borbó de França i de Navarra, que va tenir la sort de morir opor­tu­na­ment abans de l'esclat revo­lu­ci­o­nari, cosa que li va estal­viar pas­sar per la gui­llo­tina com ho va haver de fer el seu suc­ces­sor, Lluís XVI, al cap de pocs anys. El nos­tre home, Lluís XV, va revo­lu­ci­o­nar alguns aspec­tes de la vida aris­tocràtica. Per exem­ple, va gosar donar rang d'amant gai­rebé ofi­cial a Madame de Pom­pa­dour, una dona guapa, intel·ligent i culta, que tenia, però, un pecat ori­gi­nal: pro­ve­nia de la bur­ge­sia i no de l'aris­tocràcia. L'acti­tud del rei, tan abso­lu­tista com vul­guin, va demos­trar que, almenys al llit, no era gens clas­sista. Un dels grans cro­nis­tes de l'època, el savi Nico­las-Sébas­tien Roch de Cham­fort, l'autor de cèlebres màximes i petits diàlegs filosòfics, va reco­llir una anècdota (una xafar­de­ria, si és vol) que, reti­rada Madame de Pom­pa­dour, il·lus­tra com Lluís XV seguia ple­na­ment actiu. L'edat, però, li feia veure la con­ducta dels seus súbdits amb aquell punt d'indulgència que adqui­rei­xen els vells a l'hora d'obser­var les coses d'aquest món. Aquesta és la con­versa que repro­du­eix Cham­fort entre el rei i una de les seves noves amants: “Te n'has anat al llit amb tots els meus súbdits!”/ “Ai, majes­tat, no digui aques­tes coses”/ “T'has fet el duc de Choi­seul”/ “Ai, és que és tan ago­sa­rat...”/ “El maris­cal de Ric­he­lieu!”/ “És tan enginyós...”/ “En Man­vi­lle”/ “Té les cames tan boni­ques...”/ “Ah si? I què m'has de dir, doncs, del duc d'Aumont, que, evi­dent­ment, no té cap d'aques­tes qua­li­tats?”/ “Però, senyor, us és un home tan lle­ial!”. Ah, la lle­ial­tat. En els assump­tes d'estat és un bé pre­uat, escàs, que sovint es posa a prova. El moment de la política cata­lana –tan allu­nyat del Ver­sa­lles monàrquic– bas­cula sobre la direcció que han de pren­dre les diver­ses lle­ial­tats. Lle­ial­tat al país o als que m'han votat? A la soci­e­tat o al par­tit? Al gran gest o a fer la viu-viu?