Mites

Ara mateix tinc a sobre la taula dues obres que aca­ben de sor­tir del forn, que us reco­mano: una és de l'escrip­tor Miquel Martín, titu­lada Lle­gen­des de mar de la Costa Brava, d'edi­ci­ons Sidillà; l'altra, de l'Aba­dia de Mont­ser­rat, Mito­lo­gia, sim­bo­lisme i lite­ra­tura, ha estat coor­di­nada pels pro­fes­sors Magí Sunyer i Mont­ser­rat Cor­ret­ger. La qüestió de les lle­gen­des, els símbols i els mites té molta gràcia: és la lite­ra­tura –tota, la lite­ra­tura, també els con­tes a la vora del foc– que els fabrica, els ordena i els trans­forma, i és el poble que se'ls fa seus i els ret culte tota la vida. Quan algú dubta –encara!– de si Cata­lu­nya és o no una nació, li hauríem de res­pon­dre que només una nació pot tenir uns mites tan potents com Guifré el Pilós o en Ser­ra­llonga.

Això de les lle­gen­des, com els sants, és molt per­so­nal. N'hi ha algu­nes que, pel que sigui, et fas­ci­nen. Jo tinc una flaca pel tim­ba­ler del Bruc: per mi és l'últim gran mite naci­o­nal català. És una lle­genda rodona perquè està loca­lit­zada en un lloc con­cret –el Bruc, a tocar de Mont­ser­rat–, té un fona­ment històric –el con­text de la guerra del Francès, fa 200 anys– i, a més, el pro­ta­go­nista de la història és un vai­let, i això sem­pre agrada, un noiet que venç amb enginy, no pas amb força –com en Joan de la mon­ge­tera gua­nya l'ogre–, l'exèrcit francès i evita que Cata­lu­nya cai­gui a les seves mans. Un sal­va­dor de la pàtria, doncs, valent, ardit i llest.

Però d'allà cap aquí, què? I d'aquí cap allà, què? Com que ni una lle­genda es fixa ni un mite arrela d'avui per demà, els de la futura Cata­lu­nya inde­pen­dent s'han de fabri­car ara. Les lle­gen­des que s'expli­ca­ran els anys 2100 i 2200 als nens i les nenes, que seran rein­ter­pre­ta­des, estu­di­a­des i assen­ta­des pels his­to­ri­a­dors, escrip­tors i pro­fes­sors, i que el poble es farà seves, perquè par­la­ran d'un món que ja no hi és però que els ha fet ser com seran, s'han de fer ara. Lle­gen­des noves per a un poble nou que, con­tra tot i tot­hom, es fa gran i lliure. Els escrip­tors ens hi hauríem de posar, no us sem­bla?