Sísif o la política

Pen­sar política­ment és un exer­cici can­sat. Sobre­tot perquè per pren­dre deci­si­ons hom ha de tenir en con­si­de­ració les pròpies con­vic­ci­ons i les dels altres, l'interès gene­ral i el par­ti­cu­lar. Pren­dre deci­si­ons tan sols des del biaix ideològic és fer política a par­tir de l'estómac i de les emo­ci­ons. És un exer­cici nar­ci­sista i poca cosa més. A Cata­lu­nya, però molt espe­ci­al­ment en el món naci­o­na­lista, les ban­do­si­tats són tan peri­llo­ses com les eufòries inex­pli­ca­bles. És la història del càstig de Sísif. Per què Sísif, rei d'Efira, fou con­dem­nat per Her­mes a fer rodo­lar inces­sant­ment una roca fins al cim d'una mun­ta­nya? Perquè quan Zeus va orde­nar a Tànatos la mort de Sísif, ell va voler posar a prova l'amor de la seva muller orde­nant-li que no enterrés el seu cos sinó que l'aban­donés. Sísif va morir i ella va obeir l'ordre, de fet tan contrària a la natu­ra­lesa humana.

Un cop a l'infern d'Hades, Sísif es quei­xava de no haver estat sepul­tat. Tot era una estra­ta­gema perquè Hades se'n com­padís i li per­metés tor­nar al món dels vius per un període curt de temps. Així és com l'astut Sísif va apro­fi­tar per anar-se'n el més lluny pos­si­ble i no tor­nar mai més a les ombres infer­nals. Sísif es vana­glo­ri­ava de l'èxit. Però després de molts anys, quan ja era vell i no tenia més for­ces per enga­nyar Hades, va ser nova­ment arros­se­gat als sub­ter­ra­nis del món. Hades no havia obli­dat la fuga de Sísif i quan el va rebre per segona vegada va pren­dre totes les pre­cau­ci­ons per man­te­nir-lo en el seu domini. La seva feina, o més ben dit el seu càstig, seria empènyer mun­ta­nya amunt una pedra gegant que, quan arri­bava al cim, se li esca­pava de les mans i queia per l'altre cos­tat de la mun­ta­nya. El càstig con­sis­tia, doncs, a repe­tir perpètua­ment la mateixa acció inútil. Un esforç titànic sense sen­tit. Ni el pes de la pedra, ni la mun­ta­nya, ni la cai­guda són decisió de qui rep el càstig, sinó de l'arbi­tra­ri­e­tat dels déus. Com Sísif, el sobi­ra­nisme cata­la­nista fa anys que viu sota la síndrome de la roca. Es creu massa llest i es vana­glo­ria de tenir una estratègia que, per desgràcia, fa figa a la pri­mera de canvi.

És obvi que els ano­me­nats spin doc­tors de CiU van errar en el diagnòstic sobre si l'onada sobi­ra­nista afa­vo­ri­ria o no el lide­ratge del pre­si­dent Mas. M'incloc entre els que van errar. És clar que l'endemà de l'Onze de Setem­bre, quan el MHP Artur Mas es va plan­tar davant la premsa en la gale­ria gòtica del Palau de la Gene­ra­li­tat per fer una trans­cen­dent decla­ració sobi­ra­nista, tot­hom va córrer a dir que, per fi, s'havia tro­bat el líder que calia per arros­se­gar els mode­rats cap al sobi­ra­nisme i fusi­o­nar-los amb els votants inde­pen­den­tis­tes tra­di­ci­o­nals. Però aquest país és com és –i els par­tits, també–, i entre la pro­pa­ganda nega­tiva impul­sada des de Madrid i el recel congènit dels “valents” a tot el que no sigui fer decla­ra­ci­ons estri­dents, el lide­ratge ama­ble però deci­dit del pre­si­dent Mas ha patit un revés impor­tantíssim. La mateixa nit elec­to­ral se'n lamen­tava un amic meu que sem­pre havia votat CiU, amb aque­lla fe reli­gi­osa que impo­sava el lide­ratge de Jordi Pujol, però que aquesta vegada s'havia deci­dit, perquè ja estava fart de l'ambigüitat de Duran i Lleida, per votar ERC i així con­ver­tir els repu­bli­cans en guar­di­ans de la puresa. Es va creure l'argu­ment dels repu­bli­cans sense escol­tar res més. Vam dis­cu­tir-nos de veri­tat, perquè no hi ha cosa que més em rebenti que un cap­te­ni­ment tan anti­polític com aquest. “Si volies un líder com Mas –recordo que vaig dir-li– pot­ser t'hau­ria cal­gut votar-lo i no pas refu­giar-te en como­di­tats que final­ment no ho són.” Quin país, redéu! Fa qua­tre dies con­si­deràvem un heroi aquell a qui avui hi ha qui gosa sus­pen­dre perquè no ha asso­lit la majo­ria abso­luta. No havíem que­dat que el milió i mig de per­so­nes que van anar a la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre (que més o menys es cor­res­pon a la suma dels vots d'ERC i CiU: 1.608.633, exac­ta­ment) anhe­la­ven un estat propi? On som ara exac­ta­ment? Con­ti­nua essent aquest l'objec­tiu o bé hem entrat, com Sísif, en una roda eterna que no va enlloc?

Els 'spin doc­tors' d'ERC ana­lit­zen la dava­llada elec­to­ral de CiU en clau ideològica, si bé con­clo­uen que tots els que fa unes set­ma­nes es decla­ra­ven inde­ci­sos entre la fede­ració naci­o­na­lista i una altra força han aca­bat tri­ant l'altra opció i no aca­ben d'expli­car per què. Quan algú diu que la rea­li­tat és com­plexa i després la sim­pli­fica, mala­ment rai. És per això que no em crec la inter­pre­tació d'aquests sociòlegs de capçalera dels repu­bli­cans quan afir­men que el vot que ha fugit de CiU ha anat a parar a ERC perquè s'ha mani­fes­tat en con­tra de les reta­lla­des. Els 90.489 vots que ha per­dut CiU han anat a parar a diver­sos llocs. Posem un exem­ple. Al dis­tricte de Sarrià-Sant Ger­vasi, el 2010 CiU va tenir 39.343 vots (51,99%) i enguany, 37.103 (45,34%); el PP, en canvi, el 2010 va rebre 14.561 vots (19,24%) i en aquesta con­vo­catòria, 16.876 (20,62%). ERC ha pas­sat d'obte­nir 2.511 vots (3,32%) a recap­tar-ne 6.332 (7,73%). Els 2.240 votants que ha per­dut CiU han anat a parar al PP o a ERC? El PP ha obtin­gut 2.315 vots més i ERC, 3.821. Al barri burgès per excel·lència de Bar­ce­lona, pot­ser sí que ERC s'ha bene­fi­ciat de l'elec­tor ideològic, però em temo que se n'ha bene­fi­ciat encara més el PP. Dic això, perquè el meu amic que ara es lamenta de la debi­li­tat del pre­si­dent viu, pre­ci­sa­ment, a prop de la plaça Artós, i quan defen­sava votar Jun­que­ras només ho feia amb l'argu­ment que així “vigi­la­rien” els tebis (i ho emfa­sit­zava) con­ver­gents per si incom­plien la pro­mesa de cele­brar una con­sulta d'auto­de­ter­mi­nació. ERC pot tor­nar a come­tre l'error del 2003, redo­blat el 2006, quan va inter­pre­tar que els seus bons resul­tats es devien al per­fil ideològic esquerrà del par­tit. Alerta, doncs, perquè l'elec­to­rat sobi­ra­nista està con­dem­nat a repe­tir eter­na­ment el càstig de Sísif.