El dia a dia

Tots els governs –ara el de Cata­lu­nya– i totes les empre­ses es mouen entre uns objec­tius a mit­jan i llarg ter­mini, i el dia a dia, o sigui allò que no té res a veure amb l'objec­tiu, però que és urgent i no té espera. Un bon govern o una bona empresa són els que saben man­te­nir l'equi­li­bri entre l'un i l'altre. Però sovint aquest equi­li­bri es perd, ja sigui perquè el dia a dia fa que t'obli­dis de l'objec­tiu final, ja sigui perquè pen­sant cap on vas dei­xis de tocar de peus a terra. Dit d'una altra manera: l'èpica –l'estació d'arri­bada– no pot dei­xar al marge els pro­ble­mes que has de resol­dre cada dia. Les empre­ses o els pobles que fan un llarg viatge han de pre­veure que les per­so­nes han de men­jar cada dia, s'han de ves­tir, apren­dre un ofici, cobrar i pagar el que els cor­res­pon, fer bé la feina, esta­blir unes nor­mes de con­vivència i com­plir-les, i dia­lo­gar amb aquells que vol­drien fer un altre camí, revi­sant contínua­ment el que s'ha fet i el que es vol fer.

Ítaca és un vell somni, però recor­dem que el poema d'Homer és sobre el camí d'Ulis­ses i que l'autèntica èpica és la dels cami­nants que fan el dia a dia. Els que volen fer camí junts s'han de posar d'acord en l'objec­tiu, però també en el dia a dia.

Les empre­ses i els governs han de tenir un pro­jecte per arri­bar a l'objec­tiu que es pro­po­sen: ser una gran empresa, líders en el seu sec­tor, entrar en un mer­cat nou, esde­ve­nir un estat propi o man­te­nir-se tal com són –la seva iden­ti­tat i la seva cul­tura– din­tre d'una uni­tat euro­pea. El que pri­mer cal asse­gu­rar és que els titu­lars de l'empresa o del país volen real­ment arri­bar majo­ritària­ment a l'objec­tiu. Per això es fan elec­ci­ons o jun­tes d'acci­o­nis­tes. La gent és com és, i no com voldríem que fos­sin, i pot­ser dar­re­ra­ment ens hem mirat massa a nosal­tres matei­xos i hem obli­dat els que pen­sen de manera dife­rent. Quan hi ha majo­ria asse­gu­rada, cal mar­car un rumb, que no oblidi el dia a dia, perquè aquest és deci­siu.

He cone­gut empre­ses que s'han extin­git perquè no tenien pro­jecte i només pen­sa­ven en el que feien d'avui per demà. N'hi ha que no cre­uen en elles matei­xes, que encara és més greu. Si no hi ha pro­jecte no hi ha ambició, i si no hi ha ambició no hi ha futur. Però mol­tes més s'han ensor­rat perquè han obli­dat el dia a dia.

Els cemen­ti­ris estan plens de soci­e­tats que tenien pro­jecte però que van obli­dar que cal seguir el ritme que per­met el cos, o perquè van pren­dre una dre­cera peri­llosa i es van estim­bar. El meu pare, que era mun­ta­nyenc, deia: “puja com un vell i arri­baràs a dalt com un jove; puja com un jove i arri­baràs com un vell”. Els pro­jec­tes ambi­ci­o­sos i ben pro­jec­tats sovint són incom­pa­ti­bles amb un ritme massa viu i s'oblida el dia a dia.

A vega­des hi ha grans objec­tius que s'acon­se­guei­xen donant un cop de puny sobre la taula o apro­fi­tant una ocasió única. No és el cas de Cata­lu­nya. Hi ha un procés a seguir, i un dia a dia a res­pec­tar, fona­men­tal.