Desobediència civil

Pot­ser és temps de desen­ter­rar el Mahatma Gandhi i fer-ne una lec­tura serena. Per a mi el resul­tat de les elec­ci­ons és tan clar com difícil, però jo sóc dona de rep­tes i sem­pre em sento més segura davant de la difi­cul­tat que del con­fort. El fet és que estem davant d'una situ­ació com­plexa que no es pot ana­lit­zar amb plan­te­ja­ments sim­ples.

No podem supor­tar més invo­lu­ci­ons ni més agres­si­ons, pri­mer perquè ningú no té dret a des­tros­sar l'enorme feina que hem fet durant dècades, però en dar­rer terme, per dig­ni­tat. Tota la lite­ra­tura de diver­ses espe­ci­a­li­tats ens recorda que l'única forma de parar les agres­si­ons siguin del caire que siguin és fent-hi front. I no parlo de violència, res més lluny del meu pen­sa­ment, sinó d'acció. Hi ha mol­tes coses que podem fer sense dema­nar permís. La pri­mera és deso­beir. Tenim la legi­ti­mi­tat per a fer-ho i, no ens enga­nyem, el món ens mira amb sim­pa­tia, no amb menys­preu ni amb por. Però dit això, vull recor­dar una vegada més que grans fites, com TV3 o la UOC, no exis­ti­rien si en un moment donat no haguéssim tin­gut la força de plan­tar-nos i fer-les mal­grat la lega­li­tat vigent. Qui ens impe­deix ara fer coses sem­blants? Qui ens impe­deix ara cons­truir estruc­tu­res d'estat i fer la nos­tra amb deter­mi­nació? Qui o què ens impe­deix ara amb pacte fis­cal o sense posar les per­so­nes pri­mer, cobrir les seves neces­si­tats més bàsiques i posar les bases d'un nou país més soli­dari i més equi­ta­tiu? Com lle­geixo en el lli­bre Cop de CUP d'en Julià de Jodar i d'en David Fernàndez, que reco­mano lle­gir per a recu­pe­rar la força de la història de l'inde­pen­den­tisme obli­dat per no dir ama­gat pels mit­jans de comu­ni­cació: més que mai estem obli­gats a viure com si fóssim lliu­res. És l'únic camí si no volem morir ofe­gats.

Jo sé que és fàcil de dir i com­pli­cat de fer, però només cal una gran força de volun­tat, i aquesta encara la tenim i l'hem demos­trat a bas­ta­ment al car­rer i a les urnes. Tenim una majo­ria sobi­ra­nista excep­ci­o­nal, que fa uns mesos ni tan sols hauríem gosat a somiar. Apro­fi­tem-la. Pot­ser és una majo­ria que alguns veuen poc clara perquè està frag­men­tada en diver­ses for­ces polítiques, però recordo que els pro­ces­sos com el nos­tre nor­mal­ment s'han fet amb pac­tes o fronts naci­o­nals.

S'han de cla­ri­fi­car mol­tes coses, i això no és nega­tiu. Cal cla­ri­fi­car els par­tits i segu­ra­ment recom­pon­dre'ls. La ciu­ta­da­nia ja no per­met situ­a­ci­ons ambigües en què un diri­gent diu una cosa i un altre, la contrària men­tre com­par­tei­xen sigles i coa­li­ci­ons (i no penso només en Mas/Duran, sinó també en Navarro/Chacón, Camacho/Rajoy, etc.). La ciu­ta­da­nia vol més sobi­ra­nia però també més sen­si­bi­li­tat social, i ara, la ciu­ta­da­nia parla.

Fa pocs mesos ens queixàvem de la manca de líders i del silenci de la soci­e­tat civil. Com ens expli­quem a nosal­tres matei­xos que quan surt un líder fem tot el pos­si­ble per tallar-li les ales i quan la ciu­ta­da­nia parla ens inco­moda la seva veu? Per què ara tots veiem clar que no calia con­vo­car elec­ci­ons? Ho veuríem tan clar si els resul­tats ens hagues­sin agra­dat més o hagues­sin sigut més còmodes?

Que cadascú en faci la seva lec­tura. Jo en faig la meva. No hi ha raó per a dei­xar de ser opti­mista, però ens cal fer un exer­cici incòmode però neces­sari i salu­da­ble. Hem de ser capaços de saber cedir per a poder arri­bar a un pacte tan ampli com sigui pos­si­ble i així poder garan­tir el nos­tre futur. Estem en un camí que no té retorn si no és aco­tar el cap i accep­tar l'inac­cep­ta­ble. Alguna cosa hem de can­viar, perquè recu­pe­rant la dita, res no can­via mai si res no can­via. Altra­ment només ens queda accep­tar el que ens volen impo­sar i amb el cap baix i la cua entre les cames emi­grar a Extre­ma­dura, perquè almenys allà pot­ser podrem cobrar la paga extra de Nadal.