Els mig amics

Si la troca no s'embo­lica qual­se­vol dia d'aquests, la mani­o­bra dis­se­nyada per CiU i ERC té el punt just de geni­a­li­tat propi dels cata­lans: una bar­reja de seny i rauxa. I, òbvi­a­ment, tal com suc­ce­eix amb les geni­a­li­tats, la mani­o­bra ha des­col·locat tot­hom. Pri­mer de tot, el govern espa­nyol (i el PP i C's), que la nit del diu­menge dia 25 de novem­bre havia can­tat les absol­tes al sobi­ra­nisme i quinze dies després es con­jura per tal d'evi­tar la tor­nada dels morts vivents. També han que­dat des­col·locats el PSC i ICV perquè, en matèria social, hau­ran d'asse­nya­lar-se amb el bloc de cen­tre­es­querra (CiU-ERC), o amb el bloc de cen­tre­dreta (PP-C's) o amb la CUP, i, en matèria naci­o­nal, ja no podran con­ti­nuar fent la puta i la Ramo­neta –és a dir, la fede­ra­lista i la lega­lista.

I, òbvi­a­ment també, la mani­o­bra ha dei­xat des­col·locats els matei­xos pro­ta­go­nis­tes. D'una banda, CiU es troba que podrà for­mar govern gràcies al suport d'ERC, quel­com que ja havia pas­sat l'any 1980, però que jus­ta­ment havia pas­sat al con­trari els anys 2003 i 2006, quan ERC va fer pre­si­dents, res­pec­ti­va­ment, Mara­gall i Mon­ti­lla.

ERC trenca la rutina per­versa segons la qual l'opo­sició ha d'actuar d'ofici con­tra el govern. ERC cor­rerà dos ris­cos: l'un, que CiU en surti reforçada com a par­tit de govern –el peix gros es menja el petit–; l'altre, que el PSC i ICV en sur­tin reforçats com a par­tits d'opo­sició –Roma no paga traïdors–. I podria pas­sar que Cata­lu­nya enten­gui que ERC ha posat sen­tit comú en la línia de la con­cen­tració, i el món enten­gui que un país que defensa la sobi­ra­nia des del govern i des de l'opo­sició és que va de debò.

La mani­o­bra CiU-ERC em recorda un pre­ce­dent –no és ben igual, però és el que més s'hi assem­bla–: el govern muni­ci­pal de Bar­ce­lona del 1979. El PSC (Narcís Serra) va gua­nyar sense majo­ria abso­luta; amb el PSUC-ICV en tenia prou per gover­nar, però hi va afe­gir CiU (Josep Maria Cullell) i ERC. En aquell moment hi havia can­vis massa impor­tants a fer a la ciu­tat per no fer-los des de la con­cen­tració. Ara passa el mateix: els can­vis en el país són massa impor­tants per no fer-los des de la màxima con­cen­tració pos­si­ble. Hem de ser amics, o mig amics, fins que d'aquí a dos anys tin­guem la feina feta o mig feta.