Desnonaments

La política hau­ria de ser­vir per mode­rar la depre­dació que alguns homes ten­dei­xen a prac­ti­car, i per com­pen­sar els dese­qui­li­bris que aquell pillatge oca­si­ona. La majo­ria de polítics pro­fe­rei­xen obvi­e­tats pre­vi­si­bles, però recordo això que va dir Ramon Trias Far­gas, un polític de quan les gra­no­tes ana­ven amb sabre. Un pinyol de soci­al­de­mocràcia ara que tots se'n mos­tren, de soci­al­demòcra­tes, alguns perquè ho són, d'altres perquè no poden anar més lluny i els dar­rers com a tapa­bruts de les seves incon­fes­sa­bles pre­ten­si­ons. Pen­sava en la frase de Trias ara que els des­no­na­ments s'han fet popu­lars gràcies al tipus de vera­ci­tat que imposa la tele. En pre­visió de la meva malap­tesa, vagi per enda­vant el meu abso­lut res­pecte per molts des­no­nats, vícti­mes d'aquesta cirur­gia a budell obert de la crisi, sobre­tot pels qui no hi tenen res­pon­sa­bi­li­tat, és a dir, els nens i algu­nes dones, excepte qui, men­tre el des­no­nen, truca amb un mòbil de 400 euros.

L'equació del des­no­na­ment. Fa alguns anys, algú amb un sou petit i pre­cari va com­prar un pis sobre­va­lo­rat tra­mi­tant una hipo­teca a trenta anys que s'ha d'amor­tit­zar; el pro­ta­go­nista va arros­se­gar-hi la muller, sovint còmplice, i els fills. Aques­tes cri­a­tu­res, que a vega­des són qua­tre o cinc, de molt abans dels des­no­na­ments, aquí i tot Europa, ja s'havien con­ver­tit en una clau que obria totes les por­tes dels “benes­tars soci­als”, a la vegada que han permès sem­pre al pro­ge­ni­tor situar-se en el pri­mer lloc a l'hora de bene­fi­ciar-se'n. Curi­osa manera de pre­miar, a càrrec dels altres, la irres­pon­sa­bi­li­tat d'anar gene­rant vides que no es poden assu­mir amb un mínim de dig­ni­tat. Tor­nem als des­no­na­ments. El “pro­pi­e­tari” del pis perd la feina, no paga i el banc que li va faci­li­tar –lite­ral: fer fàcil– el diner el vol fora: és la màquina legal. A França, per exem­ple, la llei limita la con­cessió d'hipo­te­ques segons els ingres­sos i les rao­na­bles des­pe­ses que una prèvia ava­lu­ació del sol·lici­tant per­met de cons­ta­tar: Vostè, amb aquest sou, qua­tre fills, etc., no pot con­trac­tar una hipo­teca; vagi de llo­guer. Aquí, què feien els polítics que havien d'esten­dre aquesta xarxa de segu­re­tat i no ho van fer? I cap on mira­ven quan no van regu­lar legal­ment, com els del nord, les pos­si­bi­li­tats de la banca per con­ce­dir hipo­te­ques? On eren els que havien de posar sen­sa­tesa entre la banca, bèstia depre­da­dora, i l'insen­sat que s'hipo­te­cava amb la mateixa irres­pon­sa­bi­li­tat que posava fills al món? I des d'allà on són ara, no saben que no es poden dei­xar famílies al car­rer?