L'elegància de la derrota

Sem­pre m'havia sorprès que celebréssim la der­rota del 1714. Ara, al cap dels anys i d'unes lec­tu­res, ho he entès. No tots els que són der­ro­tats són capaços de con­rear la dig­ni­tat i saber-la apli­car de manera que es pugui con­ver­tir en un èxit. Accep­tar-la amb elegància, a la llarga, té con­tra­par­ti­des: cele­brar la victòria. I per això ens pre­pa­rem. La victòria de l'empre­ne­dor que s'aixeca i encara les difi­cul­tats. Difi­cul­tats, com diu Paulo Coelho, són anti­gues eines per aju­dar-nos a defi­nir qui som, i som un poble que ha assi­mi­lat que no cal inten­tar demos­trar ser útil. S'ha de ser un mateix, amb això n'hi ha prou, i aquesta és la nos­tra raó de ser. No cal convèncer de la nos­tra gran­desa i les nos­tres poten­ci­a­li­tats. Els que no estan ence­gats veu­ran com bri­llem i ens vol­dran a prop. En tots els pobles hi ha valors que demos­tren l'elegància, l'hos­pi­ta­li­tat, el res­pecte, la deli­ca­desa de ges­tos i for­mes. El poder de l'elegància és en la sen­zi­llesa, en l'auten­ti­ci­tat. I nosal­tres som així. Ens podem sen­tir der­ro­tats per les cir­cumstàncies, pels anys de lluita que pogues­sin sem­blar en va, però això, lluny de desa­ni­mar-nos, ens ha espe­ro­nat a seguir enda­vant. Les per­so­nes que real­ment fan coses no inten­ten ser útils sinó que pro­cu­ren por­tar una vida interes­sant, mai donen con­sells i només ser­vei­xen d'exem­ple. Això és el que fem: mos­trar al món de manera ele­gant com en són de sen­zi­lles les coses si es volen veure. Hem de bus­car ali­ats i amics entre els que estan con­vençuts del que fan i del que són. No cal bus­car els que pen­sen igual que nosal­tres, la gràcia està a bus­car el que pensa dife­rent. Hem de fugir –i ho fem– dels que es cre­uen més forts que ningú perquè en rea­li­tat ama­guen la seva fra­gi­li­tat. Tants anys de der­ro­tes ser­vei­xen per enten­dre que no tenim por d'equi­vo­car-nos, de reconèixer que som vul­ne­ra­bles, perquè tenim la con­fiança en nosal­tres matei­xos, ja que sabem que tot­hom s'entre­banca en algun moment per tor­nar-se a aixe­car, un signe d'huma­ni­tat. La huma­ni­tat que per­met veure que l'èxit no és una sim­ple mani­fes­tació de vani­tat o ambició sinó que l'èxit és anar-se'n a dor­mir en pau, sen­sació que no tindríem sense haver expe­ri­men­tat l'elegància de la der­rota.