Truquem

Està clar que som lluny del pronòstic de Fran­cesc Pujols, aquell que deia que arri­barà un dia que els cata­lans tin­drem totes les des­pe­ses paga­des allà on anem només pel fet de ser-ho, que la gent se'ns llançarà amb llàgri­mes als ulls i amb desig de tocar-nos per tocar la veri­tat. És veri­tat que aquesta hora no ha arri­bat, i això mal­grat els bancs. Mal­grat la cam­pa­nya publi­citària que ha fet lema del seny coin­ci­dint amb les elec­ci­ons on el clam d'empren­dre la gran aven­tura més asse­nyada ha sigut més gran que mai.

Pot­ser sí que hi haurà un dia que els cata­lans tin­drem la fonda pagada quan tom­ben pel món. Men­tres­tant ens hem d'anar espa­vi­lant. Demà amb La marató de TV3 podrem exer­cir la soli­da­ri­tat en pro de la recerca mèdica, aquest any con­tra el càncer. Per cert, quina poca gràcia, sen­si­bi­li­tat i tupí del minis­tre García-Mar­ga­llo, que l'endemà del 25-N va dir que som davant una pneumònia quan hau­ria pogut ser un càncer ter­mi­nal. El desem­bre i les fes­tes de Nadal a Cata­lu­nya són la tem­po­rada alta de la soli­da­ri­tat interna: La marató, Banc dels Ali­ments, Càritas des­bor­dada, Intermón, les residències geriàtri­ques d'Acra donant àpats a qui no en té. La llista és molt més llarga, i, par­lant de mara­tons, aquest any també hem res­post a la de la pobresa per a pro­jec­tes del Ter­cer Sec­tor. I encara hi podem afe­gir la soli­da­ri­tat ter­ri­to­rial, que, segons les balan­ces fis­cals, fa dels cata­lans un poble soli­dari de cate­go­ria Pre­mium. Però a La marató de TV3 li que­den dos dies abans no l'enviïn al Cons­ti­tu­ci­o­nal. Li ha pas­sat a l'euro per recepta, que acaba de sus­pen­dre el govern del PP, tot i que era una exigència d'ERC per pac­tar amb CiU. Li pot pas­sar a la taxa turística, que també volia el minis­teri del ram. Ha pas­sat amb la idea de gra­var els dipòsits ban­ca­ris. Passa amb els deu­tes reco­ne­guts en matèria d'infra­es­truc­tu­res. No en veiem ni cinc. Per tant, demà podem tor­nar a exer­cir el dret a ser soli­da­ris, que ja el tenim més rodat que no pas el dret a deci­dir.