Per la unió financera europea

Europa no té alter­na­tiva. Sí que la té, però seria catastròfic fer pas­sos enrere. Com­prenc que és molt difícil posar d'acord 27 estats –amb governs que can­vien–, dels quals n'hi ha 17 que tenen una sola moneda men­tre que 10 man­te­nen la pròpia. Però el futur és con­ti­nuar un procés que té 60 anys d'història i que en pot tenir 20 o 30 més fins a cul­mi­nar una unió econòmica i política. La situ­ació actual és molt imper­fecta, però els his­to­ri­a­dors recor­den que hem de retro­ce­dir al segle XV per retro­bar 67 anys de pau com els que hem tin­gut des del final de la Segona Guerra Mun­dial, si dei­xem el con­flicte dels Bal­cans a part. Per això han donat el premi Nobel de la pau a la Unió Euro­pea.

La cre­ació de l'euro va ser una mesura ago­sa­rada, que es va sal­tar esgla­ons. En pura lògica, abans s'hau­rien d'haver esta­blert les bases d'un política fis­cal i finan­cera comuna.

Però la política no és cap ciència lògica i l'aposta per una moneda única va valer la pena, sem­pre que ara es faci la paret necessària per con­so­li­dar-la.

Després de la crisi finan­cera que ha patit el món i que encara pateix l'Espa­nya, és indis­pen­sa­ble avançar en el procés de la unió finan­cera euro­pea. L'Estat espa­nyol ha estat el que ha fet més mala­ment els deu­res. Només fa tres anys que el pre­si­dent del govern, José Luis Rodríguez Zapa­tero, deia que la recu­pe­ració espa­nyola estava en marxa. L'equip econòmic del govern de Rajoy no ho ha fet millor que el soci­a­lista. El tracte que s'ha donat a la reforma finan­cera ha estat erràtic, dis­cri­mi­na­tori i ine­ficaç. Els fa ver­go­nya dema­nar el res­cat ban­cari.

L'escàndol de Bankia –feu del PP– els hau­ria de fer caure la cara de ver­go­nya i és la prin­ci­pal causa que encara no s'hagi resolt el tema de Cata­lu­nya Caixa, entre d'altres, per nor­ma­lit­zar el sis­tema finan­cer. El cas espa­nyol és únic a tot Europa, en aquest sen­tit. I men­tres­tant, els bancs no donen crèdit, perquè no tenen accés als mer­cats i fan impos­si­ble qual­se­vol recu­pe­ració.

Per això seria fona­men­tal que la Unió Euro­pea fes un pas enda­vant en la unió finan­cera. Que sigui el Banc Cen­tral Euro­peu el que assu­meixi d'una vegada les fun­ci­ons del Banc d'Espa­nya i dels altres bancs cen­trals de la Unió, de manera que les nor­mes regu­la­do­res i d'inter­venció de les enti­tats finan­ce­res siguin les matei­xes. Si ho hagues­sin estat fa un any pot­ser hauríem sal­vat alguna caixa d'estal­vis cata­lana, com els ale­manys han sal­vat les seves. El govern espa­nyol ja pre­para la sisena reforma finan­cera en 3 anys, que em fa més por que una pedre­gada. Fan refor­mes finan­ce­res i edu­ca­ti­ves amb la natu­ra­li­tat amb què hem can­viat els ves­tits d'estiu pels d'hivern.

És millor depen­dre de Brus­sel·les que de Madrid. O així ho espero. Europa també pot tenir un mal govern, però el que no tindrà és l'espe­rit d'escom­brar i dis­cri­mi­nar Cata­lu­nya i les enti­tats cata­la­nes.